Fa uns mesos el DocsBarcelona celebrava el seu 25è aniversari amb una àmplia programació d’activitats professionals i projeccions. Parlem d’un dels pocs grans esdeveniments internacionals de renom que tenen com capital Barcelona. I fa pocs dies, finalitzava la 17a edició del Memorimage de Reus. No descobriré al lector d’aquest portal aquests dos festivals, però serveixi citar-los per situar-nos en la importància del gènere dels documentals també de modest reconeixement a l’enorme i exitosa tasca de Joan González i del seu equip durant tots aquests anys.
Uns anys que han demostrat dues coses: que Catalunya fa excel·lents documentals i que aquest gènere està gaudint d’un merescut reconeixement ciutadà, més enllà dels premis que van aconseguint cada any, dins i fora del nostre país. Un reconeixement en el qual la nostra televisió té molt a veure.
TV3: una encertada aposta pels documentals que, també, necessita més pressupost
No sempre som prou conscients del fet singular —i molt meritori— que TV3 tingui espais de documentals i reportatges situats dos dies de la setmana en prime time. És un dels trets definitoris i distintius de la graella del primer canal de la nostra televisió nacional des de fa molt de temps.
Les bones audiències que assoleixen els Sense Ficció i els 30 Minuts no són fruit de cap casualitat. En el cas del Sense Ficció, l’encertada combinació dels documentals produïts i realitzats directament per la casa, les coproduccions i participacions de TV3 en d’altres, i finalment les adquisicions dels drets d’emissió al mercat internacional, integren una oferta que interessa i molt a bona part de la nostra ciutadania.
Però en una mesura directament proporcional als diners invertits, el «segell» TV3 és més o menys present als documentals que podem veure els dimarts o els diumenges al vespre. Perquè sense més recursos no pots, per exemple, entrar en ambicioses coproduccions internacionals, que no només et permetran oferir continguts de màxim nivell a la teva audiència i fer circular aquest documental amb una versió en català ja des de l’inici, sinó també enfortir la marca TV3 a l’exterior. Que la nostra televisió nacional intervingui en el seu disseny de producció és implantejable quan només hi pots anar sota la modesta fórmula de la participació, perquè no disposes dels diners necessaris. I ara per ara TV3 no disposa dels recursos necessaris i queda lluny dels que n’havia disposat fins fa poc més de deu anys. I tant TV3 com la producció audiovisual independent catalana els interessa, els hi convé, implicar-se en projectes d’una certa ambició pressupostària.
Aquesta va ser una de les reclamacions que va fer PROA en una recent trobada amb els mitjans de comunicació, en la que el president de ProDocs, Albert Solé, es lamentava del greu i crònic infrafinançament de TV3 respecte als documentals impulsats per la producció audiovisual independent. Catalunya fa molt bons documentals, però amb uns pressupostos lamentablement molt, massa limitats, la majoria de vegades. Ho he pogut constatar molt directament: al darrer festival FIC-CAT, que va premiar com a millor documental en català Robin Bank d’Anna Giralt, produïda per Gusano Films amb la participació de TV3, vaig voler destacar, en nom del jurat, «la gran qualitat dels documentals presentats. El debat ha estat intens, cosa que ens alegra poder-ho dir. Volem felicitar tots els equips creatius i tècnics que han fet possible aquesta oferta tan diversa i interessant que s’ha pogut veure en aquesta edició del Festival».
El problema de la insuficiència de recursos econòmics de TV3 és extensible a la resta de gèneres de la seva oferta televisiva. I fonamenta, en bona part, la petició feta per la presidenta de la CCMA al Govern, perquè la seva aportació augmenti uns 100 milions d’euros l’any vinent. Una xifra que, en cas d’assolir-se, encara situaria el seu pressupost anual clarament per sota del que tenia fa una mica més de deu anys; més encara si tenim en compte l’increment de preus durant tots aquests anys. I cal tenir-ho en compte, més encara si pensem en l’actual ecosistema d’ofertes audiovisuals, on per a TV3 —i per a qualsevol televisió— li és molt més difícil de competir amb un mínim d’èxit ara que durant la primera dècada d’aquest segle.
Ser a totes les organitzacions internacionals: un repte estratègic
Fa pocs dies, el Col·legi del Màrqueting i la Comunicació de Catalunya celebrava la seva edició anual dels Premis Impacte, amb una intensa jornada prèvia de taules rodones i conferències que mostraren, de nou, el gran talent professional que tenim al país als sectors de la publicitat, la comunicació i el màrqueting. En acabar, vaig mantenir una breu conversa amb un dels ponents, qui va comentar-me que Barcelona hauria d’optar a ser la capital del Mediterrani. Més enllà d’alguna condició que malauradament Barcelona no té, ni tindrà a curt i a mitjà termini, aquesta desitjable aspiració em permet tornar a posar sobre la taula una qüestió més assolible i que va en aquesta direcció. La necessitat estratègica que la CCMA fos membre de dues organitzacions internacionals de la Mediterrània.
La primera és el Consell Mediterrani de la Comunicació Audiovisual, el CMCA, amb epicentre a França, que a primers de desembre lliurarà els guardons PriMed de documentals i reportatges del Mediterrani. Una 26a edició a la qual un documental de TV3 emès al Sense Ficció l’any passat, La Gemma té un pla, n’és un dels finalistes. Doncs bé, el CMCA té com a organismes integrants bona part de les grans televisions d’Estats i països mediterranis, bàsicament públiques, com la RAI o la croata HRT. Certament, i això és positiu, hi ha participació catalana per la via de l’associació APIMED que, presidida per Isona Passola, organitza cada any a Sitges el MediMed, el mercat mediterrani dels documentals, que compta amb un llarg recorregut històric. Però que la CCMA no en sigui membre de la CMCA no suma precisament en la nostra indispensable internacionalització.
La segona absència és encara més feridora, ja que la CCMA, llavors CCRTV, en va ser membre fundadora el 1996. Però va marxar-ne uns anys més tard, sense cap motiu justificat. Parlo de la COPEAM, amb seu a Itàlia, que està conformada pel gruix de les televisions públiques de la Mediterrània, des de France Télévisions a la turca TRT, passant per RTVE. Doncs bé, a més de les conferències anuals i programes de formació i intercanvi, la COPEAM impulsa de fa anys coproduccions internacionals, tant en l’àmbit televisiu com radiofònic.
Sense oblidar la no pertinença de la CCMA a la UER —en aquest cas obligada per un històric i persistent boicot de RTVE, que TV3 fos membre d’aquestes dues organitzacions internacionals seria un fet ben positiu, que obriria possibilitats gens negligibles. Per exemple, sense deixar el sector audiovisual, cal recordar que el CAC és integrant de la Xarxa d’Entitats de Regulació Mediterrànies, RIRM/MNRA, de la qual n’ocupa actualment la seva vicepresidència. Un organisme internacional que, un any després de la constitució de la COPEAM, va néixer gràcies a l’impuls conjunt del mateix CAC —quan tot just començava a funcionar com a nou òrgan assessor del Govern— i del CSA francès (en l’actualitat Arcom).
A França tenen clar què fan i com ho fan
A l’edició d’aquest setembre del mercat internacional «Les Rendez Vous à Biarritz» d’UNIFRANCE (l’organisme publicoprivat d’internacionalització de la seva indústria audiovisual) es van presentar les dades de la comercialització mundial de la producció audiovisual francesa l’any passat. En un any de menor oferta, per les greus restriccions durant l’any anterior per poder fer rodatges en altres països, les vendes quasi van arribar als 37 milions d’euros; amb gairebé una cinquena part d’aquests diners corresponents a les compres de les grans plataformes en línia.
Unes xifres que, previsiblement, l’any vinent seran clarament superiors, gràcies a moltes noves produccions que es van presentar a Biarritz i posteriorment al MIPCOM de Canes. Un exemple és la nova estratègia d’ARTE Distribution de competir en el sector dels grans documentals de natura, on grans marques com la BBC, Discovery o National Geographic dominen el mercat de fa anys.
Comptant amb unes altres magnituds econòmiques i de dimensió productiva, Catalunya no hauria de ser menys ambiciosa.
