Una aposta per les noves generacions

Vaig tenir l’oportunitat de veure Episòdic: El principi d’Arquimedes durant la sessió de clausura presencial del Serializados Fest Barcelona, abans que el festival traslladés la seva programació a l’entorn en línia. Una proposta que, més enllà del resultat de la sèrie, té al darrere una iniciativa especialment interessant per al sector audiovisual català.


El projecte Episòdic és una proposta impulsada per Serielizados, betevé i l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) que consisteix a adaptar cada any una obra de teatre català d’èxit al format de minisèrie, amb un equip creatiu i tècnic format principalment per estudiants d’escoles de cinema i audiovisuals. La primera obra escollida ha estat El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró.

En certa manera, Episòdic em recorda una iniciativa anterior de betevé: Tube d’assaig. Es tractava d’un projecte col·laboratiu que donava projecció a nous talents audiovisuals de Barcelona, que podien presentar els seus projectes i buscar finançament a través del micromecenatge. La iniciativa partia d’un episodi pilot i de la voluntat d’aconseguir, mitjançant una campanya a Verkami, els recursos necessaris per produir-ne una segona temporada.

Ara, amb Episòdic, betevé recupera d’alguna manera aquesta voluntat d’impulsar nous creadors i generar oportunitats de producció, però amb una fórmula diferent: adaptar obres de teatre català al format de minisèrie i convertir els estudiants de diferents centres formatius en els protagonistes dels diversos departaments de la producció. Sobretot en un context en què les oportunitats per començar a treballar en el sector audiovisual no sempre són fàcils de trobar.

Un conflicte que convida al debat

La minisèrie ens trasllada a una piscina municipal, on un monitor de natació és qüestionat després d’haver fet un petó i una abraçada a un infant que estava espantat. Un gest aparentment innocent que acaba despertant sospites, pors i desconfiança entre les persones que envolten el centre esportiu.

A partir d’aquesta situació, la història ens presenta diferents punts de vista: el del monitor protagonista, el d’un altre treballador, el d’un pare de família i el de la direcció del centre. Cadascun afronta els fets des d’una perspectiva pròpia, i és precisament aquest contrast el que alimenta el conflicte.

La sèrie no busca donar una resposta tancada ni posicionar-se de manera explícita. De fet, el plantejament de l’obra original de Josep Maria Miró consisteix a deixar una pregunta oberta a l’espectador. I aquí la proposta aconsegueix mantenir aquest debat: fins a quin punt podem confiar en la nostra percepció dels fets i en les persones que ens envolten?

Tot i això, crec que la minisèrie es queda una mica curta a l’hora d’aprofundir en les qüestions que planteja. Els personatges són interessants, especialment el protagonista, però hauria agraït un desenvolupament més ampli dels seus diferents punts de vista. No és tant un problema dels diàlegs, que en general funcionen, sinó de la profunditat amb què es treballen algunes situacions i, sobretot, de la direcció d’actors, que considero un dels aspectes que necessitaven més feina.

Una durada que condiciona el resultat

Un dels aspectes que més condiciona l’experiència és la durada. La producció està formada per sis episodis d’aproximadament deu minuts, una extensió que permet un consum ràpid, però que també limita les possibilitats de desenvolupar el conflicte.

El primer capítol, especialment, necessita una mica de temps per situar l’espectador i aconseguir que entri en la història. Quan finalment ho aconsegueix, la sensació és que tot just comences a interessar-te pel que està passant i ja s’ha acabat l’episodi.

Per això, em sembla interessant plantejar si hauria estat més encertat apostar per tres episodis en lloc de sis, amb una durada més extensa. Tenint en compte que la sèrie es planteja emetre dos capítols cada setmana, agrupar-ne el contingut en tres entregues podria haver donat més continuïtat narrativa i una experiència televisiva més satisfactòria, especialment pensant en el seu pas per la TDT.

És cert que el format breu també té avantatges. Permet veure la producció en petites estones, durant un trajecte en transport públic o mentre menges. Però, en aquest cas, crec que una mica més de metratge hauria ajudat a donar més recorregut a les situacions i als personatges.

Una realització funcional amb uns crèdits destacables

Pel que fa a la part tècnica, la realització i la fotografia compleixen la seva funció. La decisió de concentrar pràcticament tota l’acció en una piscina municipal no em resulta especialment problemàtica. És una opció coherent amb les necessitats de producció i permet mantenir una posada en escena funcional, sense buscar grans artificis visuals.

Tampoc no considero que la sèrie necessiti una realització especialment elaborada, però sí que hi ha marge de millora en alguns aspectes interpretatius. Les actuacions aconsegueixen transmetre la tensió i la incomoditat de la situació, encara que una direcció d’actors més treballada hauria pogut donar més consistència al conjunt.

Si hi ha un element que destacaria especialment és la seqüència animada dels títols de crèdit inicials. És, probablement, la sorpresa artística més agradable de la producció. Té una personalitat visual molt marcada i una qualitat que podria encaixar perfectament en produccions amb molts més recursos. És una feina molt destacable i demostra el potencial creatiu dels equips que hi han participat.

En canvi, els crèdits finals no mantenen aquesta mateixa coherència visual. No caldria reproduir una animació tan elaborada, però sí que hauria estat interessant treballar una mica més el disseny, incorporant imatges, il·lustracions o algun element gràfic que connectés amb la introducció. És un detall que hauria ajudat a donar més unitat visual a la producció.

Una primera temporada amb recorregut

Més enllà de les qüestions estrictament narratives, crec que el gran valor d’Episòdic és el projecte que representa. Aquesta primera temporada demostra que és possible impulsar una producció de ficció des de la televisió pública i, alhora, oferir als estudiants una experiència que va més enllà de les pràctiques habituals dels centres formatius.

Per això, considero que betevé hauria de mantenir aquesta aposta i donar continuïtat al projecte. Ara bé, també crec que seria interessant evolucionar el model i apostar per una fórmula mixta: mantenir els estudiants com a part important de l’equip, però incorporar professionals amb més trajectòria que puguin acompanyar-los i aportar experiència als diferents departaments.

Això no hauria de restar protagonisme als nous talents, sinó ajudar-los a créixer i a treballar en un entorn més proper a la realitat professional. No crec que Episòdic sigui necessàriament una porta directa d’entrada al mercat laboral, però sí que ofereix als participants una experiència i uns crèdits professionals interessants per incorporar al currículum.

També em sembla especialment interessant la possibilitat de continuar recuperant obres teatrals catalanes i portar-les a nous formats. És una manera de connectar el patrimoni teatral amb els nous llenguatges audiovisuals i, alhora, generar oportunitats per a les noves generacions.

Finalment, cal tenir en compte que aquesta mena de produccions també poden trobar el seu espai en els nous hàbits de consum. La brevetat dels episodis facilita el visionament en petites estones, encara que, en aquest cas, crec que una estructura de tres episodis més llargs hauria funcionat millor, especialment pensant en l’emissió televisiva.

En definitiva, Episòdic: El principi d’Arquimedes és una primera experiència interessant, amb limitacions evidents en el desenvolupament narratiu i en la direcció d’actors, però amb una iniciativa al darrere que mereix continuïtat. Una producció que també pot resultar especialment interessant per a docents, monitors, pares i mares, perquè planteja un conflicte que es pot observar des de diferents perspectives i que convida a conversar-hi.

La programació del Serializados Fest també es podrà recuperar a Filmin del 10 al 22 de novembre, per a aquells que no hagin pogut gaudir de les sessions presencials.

S’hauria de veure?

Sí. Especialment perquè és una proposta que convida a reflexionar sobre un conflicte complex des de diferents punts de vista. No és una minisèrie rodona ni aprofundeix tant com m’hauria agradat en les seves qüestions, però té interès narratiu i, sobretot, forma part d’una iniciativa necessària per donar visibilitat al talent audiovisual emergent català.

El millor: La iniciativa d’Episòdic i la col·laboració entre betevé, Serielizados i l’ICUB. La seqüència animada dels títols de crèdit inicials. El conflicte plantejat i les diferents perspectives dels personatges. L’oportunitat professional que representa per als estudiants.

El pitjor: La falta de profunditat en el desenvolupament dels personatges. Una direcció d’actors que necessitaria més treball. La durada dels episodis, que condiciona el desenvolupament narratiu. La poca coherència visual entre els crèdits inicials i els finals.

Nota: 6 sobre 10