(El futur és ara)
Any: 2026/ Durada: 116 min./ País: Francia
Direcció y guio: Olivier Nakache, Eric Toledano
Repartiment: Camille Cottin, Louis Garrel, Pierre Lottin, Simone Torreton
Crítica:
«Temps d’il·lusió» és una comèdia que inspira a reconstruir trossos de vida de la nostra infantesa. Pel·lícula recreada en un ambient social de família mitjana, que flueix d’una manera distesa amb ritme i atmosfera de cert candor satíric.
Nakache i Toledano integren, a aquesta història en clau de comèdia en la qual s’aborden les relacions familiars d’una època, tocs nostàlgics d’experiències inborrables en un moment essencial de la vida; l’adolescència, el moment transicional de la qual marcarà, per regla general, el futur comportament de cadascú en l’edat adulta.
Amb una aparent lleugeresa narrativa, Temps d’il·lusió ens submergix en una història situada als 80 del segle passat, però que podria succeir ara, en el qual els adults dirigixen el món aparentant seguretat i fermesa per a mantindre l’autoritat familiar i el respecte social, així que intenten ocultar la seva fragilitat als altres en els moments de dificultats. La trama està plena de situacions ingenus en les quals impera l’humor, a vegades banyat d’una fina pàtina satírica. Altres moments sembla un joc de «pa i poma» [o toca’m un ou, la porta de l’alcalde, o simplement corre-cuita] en el qual la diversió està simplement a participar en el joc de l’amagatall infantil.
Temps d’il·lusió és una pel·lícula d’una profunditat fresca, sense pretensions de plantejar tesis ni retòriques morals, sinó que mira enrere a partir d’experiències pròpies dels autors, per mostrar-nos que dins de les dificultats humanes i socials inherents a una família, que només a través de la comprensió i l’afecte lliurats als fills es construeix una personalitat que els ajudi a créixer en positiu. Perquè en els moments de canvi, els vincles humans i sentir el suport de la família és el major suport que manté el convenciment i l’autoafirmació del «jo» de qualsevol adolescent.
No tot són moments de comèdia divertida, sinó que els personatges han de superar trances agredolços i contrarietats vergonyoses que, Toledano i Nakache, equilibraran fugint de la solemnitat melodramàtica per entrar en el terreny de les contradiccions humanes, impregnant les situacions més compromeses, d’una certa tendresa i espurnes espontànies de bon humor.
Én aquest film, el major encert—no és l’únic— està a fugir de la solemnitat, així com aconseguir una atmosfera distesa, plena d’espontaneïtat, creant personatges d’una peregrina ingenuïtat, però que creuen en els valors, en el futur i en l’amor; per això els espectadors s’hi acostaran fàcilment amb reconeixement i afecte.
Un encertat càsting, encapçalat per Louis Garrel i l’exquisida Camille Cottin —en aquests moments coincideixen tres pel·lícules seves en cartellera—, fan d’aquesta història senzilla que, malgrat les dificultats i els desafiaments que la vida ens pugui tenir reservats, no deixem de creure en la bondat de les persones. Pensem que aquest és motiu suficient per veure Temps d’il·lusió i gaudir-la relaxadament.
Pepe Méndez
