Una pel·lícula sorgida d’una promesa a Jaime Osorio
Federico Durán Amorocho compleix l’última voluntat de Jaime Osorio i acaba l’obra pòstuma del director d’El Páramo, avui a la Secció Foco Iberoamericano del Sitges Film Festival 2026.
Aquest article parla de cinema, però sobretot parla d’una amistat: de la fidelitat a una mirada aliena, de la humilitat de posar-se al servei de la visió d’un altre i de l’honor de complir una última voluntat. Una promesa feta entre amics que avui, a la Secció Foco Iberoamericano de Sitges, es converteix en pel·lícula.
Jaime Osorio, director d’El Páramo (premi Citizen Kane a Sitges el 2011, que el va situar entre les veus més singulars del terror iberoamericà), va demanar a Federico que, quan ell ja no hi fos, portés la pel·lícula fins al final tal com ell l’havia imaginada. Abans de posar fi a la seva vida mitjançant l’eutanàsia, Jaime li va dir: «Vull que tu tinguis cura del llegat de la meva obra». I Federico ho ha complert.
Per finançar el projecte, molts dels drets s’havien cedit a diverses corporacions. Finalment els van poder rescatar i recuperar-ne el control total. Un cop reunit tot el material, el repte era què fer-ne sense en Jaime. «Va ser un camí molt emotiu, bonic i dolorós. Tot va començar a prendre forma quan ens vam adonar que el material rodat ja tenia una veu pròpia: la del mateix Jaime, que l’havia dirigit», explica Federico.
«Quan vam fer El Páramo, com que va tenir molt d’èxit en taquilla, les expectatives per a la pel·lícula següent eren molt altes. En aquell moment Jaime va dir que no era el moment d’iniciar un altre projecte similar, però al cap de quatre anys em va contactar i vam començar a treballar una llavor amb Guillermo Escalona. El guió va anar prenent forma fins a construir El despertar.»
«A El Páramo el terror era psicològic; en aquesta pel·lícula el terror és més aviat místic i paranormal, amb una malaltia que pot tenir una explicació científica i que va transformar aquells éssers en alguna cosa sobrenatural.»
«A Colòmbia els colonitzadors van aixafar els coneixements indígenes, però continuen latents sota les pedres. Aquest saber ancestral és l’origen de la idea de la pel·lícula. Els seus rituals i les seves creences van ser sufocats pel catolicisme, i la pel·lícula mostra la crueltat de la civilització moderna, igual que va passar fa cinc cents anys amb la colonització espanyola.»
«Al rodatge d’El Despertar vam treballar durant més d’un mes de nit, amb un equip de més de quatre-centes persones. Vam rodar a la selva del Magdalena Medio, a Colòmbia, una selva verge, i també en coves naturals, mines de ferro i mines de sal. Per sort, només vam patir unes picades d’escorpí. Hi havia dobles de tots els personatges principals i una planificació extrema dels efectes especials al set: pluja, fum, trets, explosions. Un gran equip de pròtesis anava maquillant els actors a mesura que avançaven les escenes, cosa que donava més realisme.»
Com a productor, Federico té diversos projectes entre mans: la finalització d’El sol Ermitaño, que va guanyar el Work in Progress del Festival de Sant Sebastià; Lovers Go Home, un drama romàntic; i La unión, una producció catalana sobre la història d’una realitzadora amb arrels colombianes.
El despertar és molt més que l’últim títol d’un director admirat. És el compliment d’una promesa: un film de terror místic, arrelat a la memòria indígena de Colòmbia, que Federico Durán Amorocho ha tirat endavant amb el màxim respecte a la visió del seu amic. Jaime Osorio va demanar que la seva obra fos cuidada, i aquesta pel·lícula és la prova de que ho va ser, fidel i honesta al seu llegat com ell ho havia desitjat.
