Entrevistem Carlos R. Ríos, director del D’A Film Festival Barcelona, una de les cites més importants del calendari cinèfil de la ciutat, que omple les sales fins al 29 de març. El festival es desplega en espais com el CCCB, el Cinema Aribau, Zumzeig, la Sala Montjuïc o la Filmoteca de Catalunya, convertint Barcelona durant uns dies en un punt de trobada per al cinema d’autor contemporani. Ha passat pels micròfons de Ràdio Badalona per parlar de la nova edició del festival i de tot el que hi podrem veure. Podeu recuperar l’entrevista en vídeo al següent enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=Nry7rpK3Lq0. A continuació, us n’oferim la versió per escrit.
Però, què és el D’A Film Festival Barcelona? És el festival de cinema d’autor de la ciutat, dedicat a portar algunes de les veus més personals i arriscades del cinema contemporani internacional, combinant noms consolidats amb nous talents. Durant deu dies, el públic pot gaudir d’una selecció de llargmetratges i curtmetratges que han triomfat en festivals internacionals, a més de descobrir el talent emergent de casa nostra a la secció Un Impuls Col·lectiu. I, com ja va passar l’any passat, la pel·lícula guanyadora del Festival de Màlaga també es podrà veure al D’A: enguany parlem de Yo no moriré de amor. El D’A s’ha consolidat així com un espai clau per entendre cap a on mira el cinema d’autor avui: un cinema lliure, personal i sovint arriscat, que difícilment trobaríem en el circuit comercial però que defineix el present i el futur del cinema.
Aquí us oferim l’entrevista que vam poder fer la Núria i el Guillem, transcrita íntegrament.
Alguna cosa més a afegir de la presentació, Carlos?
Són moltes coses, però sí, és veritat que són 75 llargmetratges i 50 curts, i aquesta mirada cap al cinema d’autor, independent, contemporani, amb els directors i directores consagrats i amb el nou talent. Són diverses seccions, s’ha de navegar i triar què es pot fer, hi ha diversos recorreguts o recomanacions. A part de les meves, hi ha títols com un recorregut, però també hi ha tot l’equip que recomana títols i després et deixes portar una mica pels teus interessos. També hi ha una manera molt fàcil de navegar en el web, que és per interessos. Si t’agraden els documentals, tens un recorregut ja fet, no has de llegir totes les sinopsis, sinó que pots fer ja com una preselecció. Si estàs interessat pel cinema queer, LGTBIQ+, o per la comèdia, també ho tens. Com heu fixat, enguany hi ha Martírio, dirigit per Burnin’ Percebes, amb la Carla Simón i la Bruna Cusí, que demostra una mica, igual que Pizza Movies de Carlo Padial amb Berto Romero i Judith Martin, que també hi ha comèdia d’autor, i això és important.
Quines són les principals novetats d’aquesta edició? Sobretot aquest nou Premi FIPRESCI i el fet de ser també per primer cop festival qualificador pels Goya pel que fa a curtmetratges.
Doncs sí, heu fet la feina molt bé, perquè són les dues novetats. El FIPRESCI és un premi de prestigi, en el sentit que compta amb la col·laboració de la premsa internacional. Són tres jurats que han de venir: mínim dos internacionals de fora d’Espanya i Catalunya, i un nacional. Llavors es decideix el premi de la secció competitiva del festival, que en el nostre cas és Talents, on hi ha primeres i segones obres de títols internacionals que s’estrenen a Espanya, a les sales de cinema, i obtenen un premi de 20.000 euros, a banda d’aquest premi FIPRESCI. Allò d’optar que els curts puguin ser candidats als Goya també és una cosa que buscàvem i ens va molt bé. Però també, mirant la història del D’A, moltes de les pel·lícules que han estat presents al festival, que a vegades han tingut premis, són després les pel·lícules que obtenen els Goya i els Gaudí, i a la inversa.
L’agenda de Barcelona és vibrant i magnífica, però el D’A ha aconseguit destacar com una parada obligatòria per descobrir el millor cinema contemporani.
Això ho comentaves ahir amb la Fúria, no? Justament a la inauguració vas dir que la Fúria també ha tingut un recorregut molt important de premis i demés. Però si et sembla anem una mica a la programació, perquè fa uns dies publicaves justament tu les deu imprescindibles d’aquest 2026, i l’encapçales amb Ros of Nevada al capdavant. Escoltem el tràiler i en parlem?
Bé, Ros of Nevada és d’un director que alguns cinèfils o seguidors de festivals coneixen, el Mark Jenkin. Ell sempre fa unes pel·lícules que basculen una mica entre el gènere i l’autoria. En aquest cas fins i tot hi ha dos actors, el George MacKay i el Callum Turner, que els fica com en una slow ciència-ficció temporal de viatges en el temps. És una pel·lícula que s’ha de gaudir al cinema. Jo crec que gran part de les pel·lícules s’han de gaudir en una pantalla gran i en companyia, però n’hi ha algunes que per la seva qualitat artística, per la seva fotografia i realització mereixen ser vistes així amb més motiu, i aquesta és una gran experiència cinematogràfica. Són moltes, evidentment. Jo recomano aquesta mirada cap al cinema fet a Catalunya i a Espanya, amb moltes sessions especials, com Jo no moriré d’amor, que és la pel·lícula premiada a Màlaga, o Sucia, que també hi va estar premiada. O Qui som, que no va estar a Màlaga però és un interessantíssim documental sobre el grup teatral La Fura dels Baus dirigit per Subirós i Soñé. Farem tres gales o estrenes a la sala gran de l’Aribau, que és l’única sala de 1.200 butaques que queda a Barcelona. A part de la inauguració farem Pizza Movies, com he comentat abans, de Carlo Padial amb Berto Romero i Judit Martín, i Qui som.
Carlos R. Ríos (director i programador del D’A Film Festival)
En una ciutat com Barcelona, la capital catalana, on tenen lloc tants esdeveniments i tants festivals de cinema, com destaca el D’A? Com us ho feu per destacar?
Ho fem amb molta feina i confiant en la mirada que fa tot l’any l’equip de programació. Sempre intentem ser prescriptors, escollint aquells títols que no siguin els evidents: alguns són els esperats, altres són les sorpreses. Aquest equilibri per fer que el festival et sorprengui cada any és el que ha aconseguit el D’A amb tot l’equip, tant del festival com dels programadors. I sobretot per la confiança que ens fan els productors, les productores, les distribuïdores, i els directors i directores; sense ells no tindríem un D’A. Nosaltres podem voler organitzar un gran festival, que tingui públic i reconeixement, però si els cineastes i les empreses productores no confiessin en el D’A, no hi arribaríem. Crec que després de 15 anys, ara que ja estem a l’edició 16, això ho hem aconseguit i es demostra amb la repercussió que té i amb el públic. És veritat que Barcelona és una ciutat cinèfila, no és un erm. Durant tot l’any tens mil coses a fer: si no és un concert, és una obra de teatre, 24 estrenes de cinema o molts festivals temàtics i específics. L’agenda de Barcelona és vibrant i magnífica, però el D’A ha aconseguit destacar en l’agenda dels cinèfils i del públic en general com una parada obligatòria per descobrir el millor cinema contemporani.
No hi caben al cinema comercial totes les pel·lícules. Una de les funcions del festival és oferir-te tots aquests títols que malauradament no podem veure regularment.
Sí, i comentant això dels títols que estaves dient i dels directors, jo volia fer una pregunta. Al D’A programeu més de 120 títols, i jo sempre em faig una pregunta que em passa també amb altres festivals: quin ha de ser el paper d’un festival quan hi ha tantes pel·lícules per veure? Poso el cas de Salomé, que va guanyar l’any passat el Talent d’ESCAC i encara no s’ha pogut veure aquí a Catalunya, almenys a part del D’A. Com es gestiona això i quina és la importància d’aquest festival?
Pel que fa a les pel·lícules, ja fa molt de temps d’això. S’ha comentat que Balandrau ha tingut molts espectadors i està molt bé, és per aplaudir, però no totes les pel·lícules, inclús les que produïm aquí, tenen l’estrena assegurada. No hi caben al cinema comercial totes les pel·lícules. Una de les funcions del festival és oferir-te una preestrena de Qui som, de Sucia o de Jo no moriré d’amor. Després la missió és oferir-te tots aquests títols que malauradament no podem veure regularment, però és que tampoc hi caben; no perquè no tinguin qualitat, sinó perquè la cartellera de Barcelona no pot assumir tots aquests títols. Ja siguin casos com Ros of Nevada, que ara no té una distribuïdora assegurada, com tantes altres a la secció Talents. Són primeres i segones obres, i és difícil que, encara que guanyin el premi, trobin finalment una distribuïdora. No és per falta de qualitat, sinó perquè a la cartellera no hi caben totes.
També et pot interessar
Comparteixo tot el que dius, però també sorprèn una mica pensar que esteu donant un premi de 15.000 euros a una pel·lícula i que potser la idea inicial era que aquests diners servissin per fer aquesta distribució (si no a cinemes, a plataformes) perquè la pel·lícula es visualitzés aquí a Espanya, no? Entenc que aquesta és una mica la idea d’un premi com el Talents.
Sí, bé, el premi Talents, com tots els diners, va per l’empresa o les persones que inscriuen la pel·lícula. Hi ha molts festivals que tenen un premi directament per a distribució, que va a l’empresa distribuïdora. Aquí els diners sempre arriben normalment a la productora, o pot ser al director o a la directora. Aquest any, per exemple, hi ha tres pel·lícules que són de producció catalana: una és Érem una gran família de Cristina Rosselló, l’altra és Tanit de Pep Garrido, i l’altra és una coproducció minoritària. Evidentment, el premi els ajudarà a estrenar-la. No a estrenar-la i prou (perquè segur que s’estrenarien), sinó a estrenar-les bé. Però és veritat que amb altres pel·lícules internacionals que no tenen ara mateix un distribuïdor al darrere a Espanya, pot ajudar, però clar, és el distribuïdor qui l’hauria d’inscriure. Són coses particulars de com funcionen els festivals, però nosaltres donem el premi a l’empresa o a les persones que han inscrit la pel·lícula al festival.
Crec que hem de continuar treballant per la paritat, però perquè la paritat desaparegui. Que deixem de comptar les dones i els homes.
Com imagines el D’A d’aquí a uns anys? Cap a on hauria de créixer o evolucionar?
És molt bona aquesta pregunta. Jo crec que, com qualsevol equip o director d’un festival, l’objectiu és que el festival creixi i evolucioni gradualment, amb un creixement sostingut i sostenible. Crec que hem de continuar treballant per la paritat, però perquè la paritat desaparegui. Amb això vull dir que deixem de comptar les dones i els homes. Nosaltres ara ho busquem o ho forcem: si hi ha 55 directors en tota la programació, busquem la paritat. Però tant de bo en un futur de 15 anys la diversitat de cinematografies, d’històries, de persones que hi apareixen, i els protagonistes de les pel·lícules siguin molt diversos i la paritat sigui la normalitat. Que evolucioni creixent en una ciutat com Barcelona i que creixi amb un equip renovat. Un festival sempre ha de buscar renovar el seu públic, i això vol dir atraure el públic jove (a partir de 17 anys), però mantenint un públic divers on també hi hagi les persones de 65 anys, el jubilat cultural que ja està fora del mercat laboral, té més temps i té poder adquisitiu per consumir cultura. I també és objectiu que el festival es renovi com a equip, que sempre tingui sang nova, nous col·laboradors o direccions noves per poder fer un festival fresc i vital d’aquí a 15 anys.
