Fa uns anys, quan estava a la universitat, una companya ens deia que havíem de posar més protagonistes dones en els nostres relats. És un fet que faltaven històries amb una protagonista femenina. A pesar de ja situar la dona com a protagonista en algun dels meus relats, aquell comentari sempre m’ha fet reflexionar, perquè no eren només les paraules, hi havia alguna altra cosa darrere.
Durant aquest temps, dels meus cinc curtmetratges, quatre han sigut protagonitzats per dones, però aquelles paraules encara em ressonaven. Fa només dos anys vaig fer un curs de guió de llargmetratge a ESCAC, allà presentava la història d’una entrenadora de futbol, volia donar veu a una amiga que feia molts anys em va explicar les seves experiències amb aquest esport.
Al principi el guió tenia bona intenció, però faltava alguna cosa, algun comentari en feedback donant a entendre que potser era una història que havia d’explicar una dona, que m’estava ficant en un lloc molt complicat. Jo no ho entenia, com a director m’agrada molt explicar històries. Doncs vaig tornar a recordar aquelles paraules.
Quan em costa entendre una situació, intento aplicar allò que he après com a director de cinema, vaig anar a la meva experiència, i ho vaig transportar a les persones amb discapacitat, i en aquell moment ho vaig entendre. Que no era problema de visibilitat, sinó era de punt de vista. Tot aquest temps era això. Si no hi ha punt de vista, el personatge no pot empatitzar amb l’espectador.
Això vol dir que un home no pot fer un llarg amb una dona de protagonista? No, però sí que és cert ser conscient que el punt de vista és molt important. I necessari. Una realitat necessita un punt de vista intern, perquè si el discurs és sempre extern, la realitat no es mostra com mereix.
Així la importància de potenciar el punt de vista de la dona, com d’altres col·lectius discriminats i sense veu, ha de formar part del nostre objectiu de present i futur. Per un cinema divers i més enriquidor per a la nostra societat.
