“Balandrau, vent salvatge” una tragèdia que encara ressona i colpeja l’espectador (Crítica)

Balandrau, vent salvatge és una pel·lícula que confirma que el cinema en català pot fer produccions sòlides i amb ambició. Explica l’ascensió d’un grup d’amics al Balandrau el desembre del 2000 i com, en pocs minuts, un canvi radical del temps converteix una sortida a la muntanya en una tragèdia causada per al torb. S’ha de dir que aquest tipus d’històries ja les hem vist en altres pel·lícules la diferència és que a Balandrau, vent salvatge està basada en una història real que va passar a casa nostra.

La història és àmpliament coneguda a Catalunya, sobretot per l’existència prèvia del documental Balandrau, infern glaçat,produït també per Guille Cascante. La pel·lícula assumeix aquest coneixement col·lectiu i renuncia a jugar amb la sorpresa, cosa que és coherent amb el tipus de relat que proposa. Tot i això, hi ha una sensació constant que el film t’avança massa informació molt aviat intueixes cap on anirà cada personatge i això acaba reduint part de la tensió dramàtica. Dit això, la decisió de no portar la història cap al thriller em sembla encertada i respectuosa amb les víctimes; no cal forçar una tensió artificiosa quan el pes dels fets ja és prou fort per si sol.

La direcció de Fernando Trullols (director de sèries com La Academia) aposta per una mirada funcional i clara. No és una pel·lícula d’estil autoral marcat, sinó un film de gran format que prioritza explicar bé la història. Tot està posat al servei del relat, sense floritures, i això fa que sigui fàcil d’entrar-hi i seguir-la.

El repartiment funciona molt bé en conjunt. Álvaro Cervantes, Bruna Cusí (recentment premiada amb un Gaudí), Marc Martínez, Anna Moliner, Pep Ambrós, Eduardo Lloveras, Jan Buxaderas, Carles Gilabert, Rai Borrell, Francesc Garrido i Àgata Roca construeixen un treball coral sòlid, basat en la contenció i el respecte pel relat. El film evita centrar-se en un únic protagonista i reparteix el pes dramàtic entre diferents personatges, reforçant així la idea de tragèdia col·lectiva, encara que aquest equilibri no tingui exactament el mateix pes en tots els blocs del film.

En l’àmbit tècnic, el treball del so, especialment durant el torb, pot resultar incòmode per a alguns espectadors, ja que no sempre s’entenen els diàlegs. En el meu cas, ho vaig viure més com una decisió narrativa que no pas com un problema la confusió forma part de l’experiència. La música d’Arnau Bataller queda força en segon pla perquè el relat és molt potent, però encaixa bé amb el to general i no interfereix en la història.

La fotografia opta per un estil realista i més aviat comercial, sense buscar una mirada autoral com la d’altres films recents ambientats en la neu com Alpha. En aquest sentit, s’acosta més a referents com La societat de la neu, cosa coherent amb el tipus de pel·lícula que vol ser. En cap moment deixes de creure’t les localitzacions ni la situació la sensació d’estar a la muntanya es manté tota l’estona.

S’hauria de veure, Balandrau, vent salvatge?

Personalment, m’ha afectat. No perquè expliqui res nou, sinó per com està explicada la història. És una pel·lícula que remou, que toca una ferida coneguda i que ho fa amb respecte. També em sembla interessant com a eina de consciència, perquè mostra de manera molt clara com la muntanya pot canviar en segons i com el risc hi és sempre. No busca reinventar res ni convertir-se en el drama definitiu, però explica una història necessària amb rigor i sensibilitat. Et deixa tocat quan surts del cinema i et fa pensar-hi després, i això ja és un molt bon punt a favor.

De cara als Premis Gaudí 2027, és una candidata clara en diverses categories, sobretot tècniques i a millor film. La incògnita serà veure si el film aconsegueix mantenir-se present en la conversa fins a la temporada de premis i no es dilueix amb el pas dels mesos com ha passat recentment amb Wolfgang (extraordinari).

En definitiva, la meva nota és un 4 sobre 5.