Comencem l’any amb una bona notícia: l’Acadèmia del Cinema Català tindrà una nova seu. Passar d’un petit espai, facilitat per l’SGAE a un edifici, permetrà ampliar les activitats de l’entitat en favor del sector i els seus professionals. Aquesta notícia se suma a altres que es van anar coneixent a finals de l’any passat, com el naixement d’una nova mostra al nostre país ben ambiciosa, el Rambla Film Festival, o anant a altres sectors, l’èxit de públic de la darrera edició del saló dels videojocs en català, el SAGA, o que l’edició 2026 de l’ISE acollirà un nou gran espai amb programació propia, Spark, dedicat a la connexió entre la tecnologia -l’element fonamental d’aquesta gran fira internacional- i la creació de continguts, que fins ara era només present en algunes demostracions, taules rodones i conferències.

L’any també arrenca amb interrogants que arrosseguem de fa temps sobre quin paper volem que jugui l’audiovisual com a indústria cultural i, per tant, com a conformadora d’imaginaris col·lectius. La coincidència a Barcelona dels premis Gaudí i el Goya -amb una molt important aportació financera dels governs municipals i català- posarà a prova l’impacte dins del mateix sector i en el  públic dels guardons atorgats per l’Acadèmia catalana, davant del risc que esdevinguin uns «teloners» dels Goya.

El factor llengua com a element definitori

Aquest risc ve acompanyat d’un tema que fa anys que demana una resposta estratègica que, com a tal, requereix un mínim consens previ, gens fàcil en aquest sector: com s’ha de definir l’audiovisual català, dins i fora del nostre país? I en aquesta definició, la llengua és un element clau. A la propera gala dels Gaudí -més que previsiblement- gran part dels premis aniran per a films que no són pas en versió original catalana. Què els fa diferents d’un film de producció no catalana? L’adreça de la productora?

No només en casos com Sirat, ens trobem amb la etiqueta de «talent català» que volen destacar la participació catalana, sigui per la part tècnica o per l’artística, en films que no parlen pas en català. Una altra etiqueta és això de «l’accent català», que sona massa a subterfugi per no haver d’afrontar que en ja massa ocasions el cinema català -seguint l’actual definició- es fa invisible com a tal, indistingible del cinema espanyol, tant per a la major part del públic com per al mercat internacional. Aquest portal ha publicat fa ben poc una interessant reflexió sobre el tema.

I, certament, no podem pas oblidar que això és una indústria que requereix grans inversions per a cada nova producció, que cal aconseguir d’on sigui, i també que tot el sector viu una nova era de transformacions de fons, impulsats per la digitalització, el consum en línia i un protagonisme incontestable de les grans corporacions nord-americanes. Unes que ja no són «només» les històriques Major que produïen i distribuïen films i sèries arreu del món, sinó que ara, per les fusions, absorcions i aliances amb els gegants tecnològics, protagonitzen quasi totes les baules del negoci, a excepció de l’exhibició en sala cinematogràfica, tot i que aquesta la continuen condicionant molt i fins i tot més que abans. Però, potser, seria bo que féssim un pensament amb fets com, per exemple, que s’hagin estrenat recentment dues sèries de ficció, rodades aquí, amb arguments ambientats al nostre país i amb la participació de productores catalanes… però que no s’han rodat en català. Parlo de Terra Alta i Ciudad de Sombras. ¿Perquè s’està prenent aquesta situació com a «normal», quan s’ha demostrat, de forma incontestable, que en el mercat de consum de les OTT la llengua de la versió original no és cap obstacle comercial?

En aquest sentit, es fan especialment tramposes declaracions com les del director de la primera sèrie -denunciat per assetjaments sexuals per altra banda- que haver-la fet en castellà «la fa més global i menys local». Una afirmació lamentable que la realitat de l’audiovisual, com també de la literatura, contradiu del tot. Els exemples de continguts arreladament “locals” que han tingut èxit mundial són innombrables.

Cal afegir també alguns problemes interns que caldria resoldre aviat. Si parlem de sèries dramàtiques, fa massa temps que la CCMA no en produeix de realment ambicioses, que puguin aconseguir grans audiències i tenir bona sortida comercial exterior. I això no és pas res de positiu, ni per a TV3 i la plataforma 3Cat, ni per al conjunt de la indústria audiovisual catalana, ni per al país que es veu mancat d’un potent imaginari propi en el terreny de la ficció. I no ens ho podem permetre.

Una oportunitat que no s’hauria de deixar passar

El títol de l’article apunta que enguany és un bon moment per pensar sobre el futur del sector. És més, estarem obligats a fer-ho. Al calendari del 2026 està assenyalada la tramitació al Parlament de Catalunya de la futura llei de l’audiovisual. Una futura llei que ha d’agafar el relleu d’una norma que vas ser aprovada fa molt de temps, el mateix any que feia la seva aparició YouTube. Lògicament, l’actual legislació estava pensada, centrada, en els mitjans de comunicació «tradicionals», és a dir les televisions i les ràdios. Ara, plantejar compartiments estancs legislatius en el macrosector de la comunicació audiovisual no té cap sentit. El mateix ICEC, com altres organismes públics de suport a l’audiovisual d’arreu del món, dona suport des de llargmetratges a videojocs, passant per continguts destinats a pantalles que no són les sales de cinema. I la lògica és que hi hagués una legislació comuna per a tots els sectors i finestres de consum.

Si a això li sumem el fet que tenim una llei del cinema aprovada fa més de quinze anys, però que a la pràctica és com no tenir-la (no s’ha desplegat cap dels seus fons de foment per a la producció, la distribució o l’exhibició, com tampoc altres eines estratègiques previstes a la llei, com la de portar la cultura audiovisual a escoles i instituts) deixar passar l’oportunitat que Catalunya es doti d’una llei integral de l’audiovisual, que plantegi una estratègia normativa en favor del cinema i del conjunt de la producció audiovisual del país, seria un greu error. No el cometem.