Comencem l’any amb una bona notícia: l’Acadèmia del Cinema Català tindrà una nova seu. Passar d’un petit espai, facilitat per l’SGAE a un edifici, permetrà ampliar les activitats de l’entitat en favor del sector i els seus professionals. Aquesta notícia se suma a altres que es van anar coneixent a finals de l’any passat, com el naixement d’una nova mostra al nostre país ben ambiciosa, el Rambla Film Festival, o anant a altres sectors, l’èxit de públic de la darrera edició del saló dels videojocs en català, el SAGA, o que l’edició 2026 de l’ISE acollirà un nou gran espai amb programació propia, Spark, dedicat a la connexió entre la tecnologia -l’element fonamental d’aquesta gran fira internacional- i la creació de continguts, que fins ara era només present en algunes demostracions, taules rodones i conferències.

L’any també arrenca amb interrogants que arrosseguem de fa temps. La coincidència a Barcelona dels premis Gaudí i el Goya -amb una molt important aportació financera dels governs municipals i català- posarà a prova la dimensió dins del mateix sector i de l’impacte públic dels guardons atorgats per l’Acadèmia catalana, davant del risc que esdevinguin uns «teloners» dels Goya.

El factor llengua

Aquest risc ve acompanyat d’un tema que fa anys que demana una resposta estratègica que, com a tal, requereix un mínim consens previ, gens fàcil en aquest sector de les indústries culturals: com s’ha de definir l’audiovisual català, dins i fora del nostre país? I en aquesta definició, la llengua és un element clau, si és que continuem considerant l’audiovisual com a cultura. A la propera gala dels Gaudí -més que previsiblement- gran part dels premis aniran per a films que no són en versió original catalana. No només en casos com Sirat, ens trobem amb unes etiquetes, com la de «talent català» que volen destacar la participació catalana, sigui per la part de producció o per l’artística, en films que no parlen en català. Però això de «l’accent català» sona massa a subterfugi per no haver d’afrontar que en ja massa ocasions el cinema català -seguint l’actual definició- es fa invisible com a tal, tant per a la major part del públic com per al mercat internacional. Aquest portal ha publicat fa ben poc una interessant reflexió sobre el tema.

I cert! No oblidem que això és una indústria que requereix grans inversions per a cada nova producció i que tot el sector viu una nova era de canvis impulsats per la digitalització, el consum en línia i un protagonisme incontestable de les grans corporacions nord-americanes, que ja no són «només» les històriques Major que produïen i distribuïen films i sèries arreu del món, sinó que ara, per les fusions, absorcions i aliances amb els gegants tecnològics, protagonitzen quasi totes les baules del negoci, a excepció de l’exhibició en sala cinematogràfica, tot i que la continuen condicionant molt. Però, potser, seria bo que féssim un pensament amb fets com que s’hagin estrenat recentment dues sèries de ficció, rodades aquí, amb arguments ambientats al nostre país i amb la participació de productores catalanes… però que no s’han rodat en català. Parlo de Terra Alta i Ciudad de Sombras. Perquè s’ha instal·lat aquesta situació com a «normal». No s’ha demostrat. Definitivament, amb les OTT que la llengua de la versió original no és cap obstacle comercial?

En aquest sentit, es fan especialment molestes les declaracions com les del director de la primera un denunciat per assetjaments sexuals Eduard Cortés- que haver-la fet en castellà «la fa més global i menys local». Una afirmació lamentable que la història del cinema, com també de la literatura, contradiu del tot.

Certament, si parlem de sèries de ficció dramàtiques, cal apuntar que fa massa temps que la CCMA (TV3) no produeix cap d’ambiciosa, que pugui aconseguir grans audiències i tenir bona sortida comercial exterior. I això no és pas res de positiu.

Una oportunitat que no s’hauria de deixar passar

El títol de l’article indica que enguany és un bon moment per pensar sobre el futur del sector. Al calendari 2026 està assenyalat la tramitació al Parlament de Catalunya de la futura llei de l’audiovisual que ha d’agafar el relleu d’una norma aprovada el mateix any que feia la seva aparició YouTube. Certament, l’actual legislació estava pensada, centrada, en els mitjans de comunicació «tradicionals», és a dir les televisions i les ràdios. Ara, plantejar compartiments estancs legislatius no té cap sentit.

Si a això li sumem el fet que tenim una llei del cinema aprovada va més de quinze anys, amb tots els seus fons de foment per a la producció, la distribució o l’exhibició que mai no s’han desplegat, com també les previsions de portar la cultura audiovisual a escoles i instituts, deixar passar l’oportunitat que Catalunya es doti d’una llei integral de l’audiovisual, que plantegi una estratègia normativa en favor del cinema i el conjunt de la producció audiovisual de ficció, sense oblidar pas els documentals, seria un greu error.