Dirigeix: Paulí Subirà Claramunt
Distribueix: Alfa Pictures
Gravació: 3Cat
Protagonitzen: Alèxia Pascual i Jordi Garreta
Música: Albert Guinovart
Guió original: Xavier Bru de Sala, a partir de l’obra d’Àngel Guimerà
Veure Mar i Cel en pantalla gran provoca una sensació curiosa: és com si entressis dins l’escenari, però alhora notessis que continues fora del vaixell. El film, enregistrat amb mitjans de 3Cat i distribuït per Alfa Pictures, transforma el clàssic de Dagoll Dagom en una experiència híbrida entre el teatre i el cinema —una mena de pont entre dos mons, com els que retrata la història mateixa.
Paulí Subirà Claramunt opta per una realització molt propera, amb càmeres que s’endinsen entre els actors, mostrant les arrugues, el gest i la suor de cada interpretació. Aquesta aposta, tècnicament encertada, genera una nova intimitat amb els personatges. La il·luminació oscil·la entre el realisme i el simbolisme, reforçant la idea d’un espai tancat on el temps sembla suspès. Tot i així, la proposta es manté fidel a la seva naturalesa teatral, i això és tant el seu gran mèrit com la seva limitació: és una obra cinematogràfica, però avorrida.
Des del punt de vista tècnic, cal destacar que la gravació s’ha realitzat amb càmeres Fujifilm X-H2S i òptiques Premista i Fujinon MKX, oferint una imatge nítida, amb gran rang dinàmic i una profunditat de color que reforça la textura teatral. El treball multicàmera permet una proximitat poc habitual en aquest tipus d’enregistraments, evitant el punt de vista “extern” del teatre filmat i col·locant l’espectador dins del vaixell.
Tanmateix, el so i la música —molt presents, gairebé sense silencis— acaben saturant l’experiència. Falta respir. En un musical com aquest, on “Les veles s’inflaran” continua essent el moment més coral i potent, caldria un contrapunt sonor que donés espai a la paraula i a la pausa.
El missatge de Mar i Cel —la intolerància entre Orient i Occident, entre fe i diferència— continua sent plenament vigent, però el format teatral fa que arribi amb més distància. L’amor impossible entre la cristiana i el corsari morisc funciona, però queda diluït entre la grandiloqüència musical i una durada que, en pantalla gran, es fa llarga.
Com a experiment audiovisual, és un pas interessant per al sector audiovisual català: un intent de conservar el patrimoni teatral des de l’òptica cinematogràfica. Però encara queda recorregut: caldria una adaptació que no només filmés l’escenari, sinó que el reimaginés.
A nivell de recepció, Mar i Cel encara encara la seva segona setmana als cinemes després d’un debut correcte: 53 sales, 40.324 € i 5.479 espectadors, comptant els passis previs, segons dades de Comscore. Una estrena modesta, però rellevant per a un projecte d’aquestes característiques, que confirma l’interès del públic pel llegat de Dagoll Dagom.
S’hauria de veure?
Sí, si mai no has vist Mar i Cel o vols reviure’n la grandesa amb una nova mirada. Però amb la consciència que no és la gran obra de l’any a nivell cinematogràfic. És teatre filmat amb ambició i tècnica, però sense prou ànima cinematogràfica. Un treball que demostra ofici i estima per la cultura catalana, però que, com el seu vaixell, navega entre dues aigües sense acabar d’arribar a port.
