En la cerimònia dels 50ns Premis Òscar de 1978, el primer guardó de la nit es va lliurar a Vanessa Redgrave pel seu paper a Julia (1977). L’actriu britànica, amb una carrera sòlida i un prestigi inqüestionable, hauria d’haver viscut un moment de glòria. Tanmateix, el seu triomf va quedar marcat per un dels episodis més polititzats de la història de l’Acadèmia.

Vanessa Redgrave als Òscars de 1978.

Redgrave havia produït el documental The Palestinian (1977), rodat en plena guerra civil libanesa i als camps de refugiats palestins. Allà va entrevistar líders, combatents i refugiats, entre ells Yàsser Arafat (polític palestí, president de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i distingit el 1994 amb el Premi Nobel de la Pau), oferint-li espai per exposar la causa palestina. La pel·lícula, impensable dins d’un estudi de Hollywood, va provocar la fúria de la Jewish Defense League (JDL), que va organitzar protestes, sabotatges i fins i tot atemptats contra sales que projectaven el film. La mateixa Redgrave va ser objecte d’amenaces, i en arribar als Òscars va veure com una figura amb el seu rostre era penjada i cremada davant del Dorothy Chandler Pavilion.

Membres de la Jewish Defense League cremant la figura de Redgrave.

Aquella nit, en acceptar el premi, l’actriu va pronunciar un discurs incendiari: va denunciar la campanya d’“un petit grup de matons sionistes” i va defensar el dret del poble palestí a ser escoltat. El seu gest, rebut amb reprovacions del públic, li va sortir car: va ser aïllada socialment i professionalment. Fins i tot la seva companya a Julia (1977), Jane Fonda, símbol de l’activisme contra la guerra del Vietnam, la va criticar públicament i es va alinear amb Israel en declaracions posteriors.

L’episodi revela un patró més profund: l’absència gairebé total de veus pro-palestines a la meca del cinema. Tal com documenten els historiadors Tony Shaw i Giora Goodman a Hollywood and Israel: A History, des dels anys quaranta els grans estudis, amb la col·laboració activa del govern israelià, van produir pel·lícules que consolidaven una narrativa favorable a Israel i que reforçaven estereotips contra els àrabs i palestins. Aquesta tendència no va néixer per casualitat: bona part dels estudis clàssics de Hollywood havien estat fundats per immigrants jueus de l’Europa de l’Est —com Carl Laemmle a Universal, els germans Warner a Warner Bros., Adolph Zukor a Paramount, o Louis B. Mayer a MGM—, que van convertir el cinema en un vehicle d’integració cultural i de defensa comunitària als Estats Units. Amb la creació de l’Estat d’Israel el 1948, aquesta sensibilitat va trobar un nou canal en les representacions cinematogràfiques.

Des de Sword in the Desert (1949) fins a Exodus (1960), passant pels films sobre el rescat d’Entebbe als setanta o les cintes d’acció dels vuitanta com Delta Force, Hollywood va projectar una imatge recurrent: Israel com a víctima heroica o aliat estratègic d’Occident, i els àrabs com a fanàtics irracionals. Tant Sword in the Desert com Exodus compleixen, a més, una funció justificadora: presenten la creació de l’Estat d’Israel com una gesta inevitable i moralment inqüestionable, on la presència jueva a Palestina apareix legitimada mentre la població àrab és reduïda a un obstacle anònim i violent. Fins i tot en produccions més recents com World War Z (2013), la muralla de Jerusalem es presenta com a salvació de la humanitat davant dels zombis, en un eco inquietant del mur real que divideix israelians i palestins.

Paul Newman a Exodus (1960).

L’any 2005, Paradise Now, nominada a l’Òscar com a millor pel·lícula estrangera, va obrir una fissura en mostrar la història de dos amics palestins reclutats per dur a terme un atemptat suïcida a Tel-Aviv, explorant els seus dubtes, motivacions i contradiccions personals. En situar l’espectador en la intimitat d’aquells que normalment apareixen només com a antagonistes anònims, la pel·lícula va oferir una perspectiva inèdita a la gran pantalla. Però, més enllà d’algunes obres comptades com aquesta, Hollywood ha continuat reproduint i consolidant els estereotips ja instal·lats.

Mentre les institucions israelianes van cultivar durant dècades estrets vincles amb els grans estudis americans —des de préstecs d’equips militars fins a cooperació logística en rodatges—, els artistes que han defensat la causa palestina han afrontat marginació, campanyes de desprestigi i un escrutini constant sobre les seves carreres.

Exemples d’aquesta pressió no en falten: l’onada de crítiques que va obligar Penélope Cruz i Javier Bardem a donar explicacions públiques el 2014 en va marcar un precedent recent, i el 2023 el cost va ser encara més evident: Susan Sarandon va ser expulsada de la seva agència de representació i Melissa Barrera va ser apartada de Scream VII després de manifestar el seu suport a Palestina. Igualment, figures com Amanda Seales i Rachel Zegler han estat objectiu de pressions i reaccions adverses per expressar-se en la mateixa línia. Malgrat el canvi de noms i dècades, les conseqüències per a aquells que qüestionen el relat dominant a Hollywood continuen sent tangibles.

Javier Bardem als Emmys (2025) posant amb una kufiya.

La soletat de Redgrave a la festa posterior als Òscars, acompanyada únicament pels seus guardaespatlles mentre la resta de Hollywood l’evitava, sintetitza la dimensió del tabú. El seu cas anticipà allò que Shaw i Goodman mostren amb rigor acadèmic: un sistema cultural en què la política exterior nord-americana i la narrativa sionista van trobar en la indústria de l’entreteniment un altaveu global.

Més de quatre dècades després, la representació a Hollywood continua essent aclaparadorament favorable a la narrativa oficial. Amb Palestina i Israel en ple focus mediàtic, cada vegada més veus s’alcen a Hollywood per denunciar el genocidi, actes no exempts de polèmica per molt que els temps hagin canviat. L’experiència de Vanessa Redgrave, lluny de ser un episodi oblidat, continua ressonant com a senyal i precedent en la memòria de la indústria.