Un cap de setmana, tres amigues i cap filtre

Laura Mañá s’endinsa en el territori de la comèdia catalana contemporània amb una proposta que segueix de prop les passes de Casa en flames. Després d’un pas per sèries com El cuerpo en llamas i comèdies com Te quiero, imbécil, aquí aposta per una obra coral, construïda a partir del text i de l’energia entre tres actrius principals.

Les Irresponsables parteix d’un plantejament senzill: tres amigues de mitjana edat es retroben en una casa d’arquitectura luxosa per passar-hi un cap de setmana. El que comença com una escapada inofensiva es transforma, progressivament, en una alliberació d’impulsos. Mañá i Marta Buchaca (guionista) construeixen una comèdia àgil i dialogada que, sense grans sorpreses, incorpora girs narratius ben posicionats que mantenen viva la història i aporten dinamisme a l’estructura.

Els diàlegs tenen una naturalitat efectiva malgrat la seva base teatral, i el trio protagonista —Àgata Roca, Laia Marull i Betsy Túrnez— troba un equilibri còmic i emocional que sosté tota la pel·lícula. L’humor, encara que fàcil, és sincer, i fins i tot en els moments més esbojarrats —com la destrucció d’obres d’art dins d’una escena gairebé slapstick— la pel·lícula manté el to i no perd el nord.

Un dels punts tècnics destacables és la direcció d’art i el treball de localització: la casa on transcorre l’acció té una personalitat molt marcada, entre l’ostentació estètica i la domòtica invasiva —amb una assistent virtual tipus Alexa que s’activa constantment. La fotografia de Sergi Gallardo és funcional, i la música de Xavi Capellas acompanya sense imposar-se. El muntatge d’Ana Benzal sap trobar el ritme just perquè els moments còmics respirin sense caure en l’excés.

Vista al FIC-CAT 2025 i després d’haver clausurat el BCN Film Fest, la pel·lícula es posiciona dins d’una estratègia clara de consolidació de la comèdia en català per al gran públic. Amb la producció d’Arcadia Motion Pictures, Afrodita Audiovisual AIE i 3Cat, Les Irresponsables reafirma una tendència: ficcions mitjanes en català, amb cares conegudes, pensades per connectar emocionalment amb espectadors diversos.

S’hauria de veure?

Sí, si busques una comèdia lleugera, ben interpretada, amb girs encertats i plena de petites veritats sobre l’amistat, la maduresa i els límits que ja no volem posar-nos.