No soy yo, de Leos Carax: autoretrat radical vist al D’A 2025

Entre l’arxiu i la identitat: Leos Carax es mira al mirall

Leos Carax, sempre a la frontera entre l’enigma i l’excés emocional, torna amb una proposta breu però carregada d’intensitat: un migmetratge a mig camí entre el collage cinematogràfic, l’autoretrat i l’assaig visual. Distribuïda per Elástica i amb una durada poc convencional —al voltant dels 40-50 minuts—, la pel·lícula planteja una nova via: la del cinema curt però profund, un format que mereix repensar els límits entre curtmetratge i llargmetratge.

Aquest film serveix de mirall per al mateix Carax, que s’hi exposa amb una barreja de distància i fragilitat. El muntatge, construït amb materials d’arxiu —inclosos fragments de Holy Motors i presències reconeixibles com Monsieur Merde o Baby Annette—, és pulit i magnètic. Hi ha una feina de sala molt notable que aconsegueix un ritme fascinant, que en alguns moments em va recordar visualment a Diari de la meva sextorsió de Patricia Franquesa, sobretot en l’ús del text en pantalla com a dispositiu narratiu.

Tot i els subtítols, la barrera idiomàtica (el film és en francès) pot frenar una mica la immersió, especialment per la quantitat de text incrustat visualment que no sempre es tradueix. És un cinema exigent, sí, però pot funcionar com a porta d’entrada per a qui vulgui endinsar-se a l’univers de Carax: breu, absorbent i una mica “fumada”. Si no has vist Holy Motors, potser val la pena començar per allà; si ja ho has fet, aquí tens una peça que dialoga directament amb aquella obra i amb la memòria d’un autor que es pensa i es repensa a través de la seva pròpia mirada.

S’hauria de veure? Sí, si t’agrada el cinema que es desvia del camí establert. Una experiència curta però poderosa, que et pot deixar pensant una bona estona.