Una fumada mística, estètica i totalment captivadora
El film, no ha marxat del D’A 2025 amb les mans buides. L’òpera prima del brasiler André Antônio ha estat reconeguda amb el Premi Talents x ESCAC, el guardó amb més dotació econòmica del festival. Un premi que referma l’impacte d’aquesta proposta radical i queer dins d’un palmarès tan divers com l’edició d’enguany, on el certamen ha celebrat també el seu 15è aniversari. Una fita que confirma que Salomé no només incomoda i fascina, sinó que també convenç.
Salomé, dirigida per André Antônio, és una fantasia queer brasilera on el deliri visual i narratiu es combina amb una atmosfera densa i carregada de simbologia. És d’aquelles pel·lícules que et deixen entre el “no entenc res” i el “no puc deixar de mirar”.
El film ens proposa una història de desig, addicció i fe, amb un rerefons mitològic que pren la figura bíblica de Salomé per construir un univers de devoció kitsch i subversió estètica. Malgrat l’aparença caòtica, hi ha una narrativa coherent que es va desplegant i repetint, i que et permet seguir el fil encara que et perdis en els detalls. Com a espectador, pots quedar atrapat en l’estranyesa del conjunt i, tot i això, entendre que hi ha una estructura que aguanta tot el muntatge.
🎬 Nova crònica al D’A 2025
Sorda, òpera prima d’Eva Libertad, narra amb sensibilitat i veritat la maternitat d’una dona sorda en una societat pensada des del punt de vista oient. Una història íntima, inclusiva i colpidora, amb una Miriam Garlo magnètica i una seqüència de part que ja és història del cinema espanyol recent.
L’ambientació, el vestuari i l’art són potser els punts més potents del film: la casa de la mare, els altars, les ungles llargues, els maquillatges carregats, les samarretes amb missatge… Tot contribueix a crear un món propi i ple de detalls, amb una cura gairebé ritual per l’estètica. A nivell de fotografia no hi ha grans floritures, però sí decisions curioses de format i enquadrament. I la música, irreverent i invasiva, acaba sent un element més del discurs: molesta, aclapara i, en alguns moments, incomoda.
L’obra té un aire que remet a la llibertat formal de Fogo-Fátuo de João Pedro Rodrigues. De fet, hi ha un esperit compartit dins del cinema lusòfon més experimental, que juga amb la iconografia, el gènere i la provocació amb total desimboltura.
Però el que més m’ha quedat després del visionat és la incomoditat. Aquesta sensació d’haver vist alguna cosa massa salvatge, massa lliure, massa… Tot. I alhora no poder apartar-ne la mirada. La pregunta final és inevitable: s’hauria de veure? Si t’agrada el cinema més irreverent, dissident i radical, sí. Però si esperes una narració convencional, potser és massa… fumada.
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
