Crítica de Têtes brülées al D’A 2025: la càmera que acompanya el dol

Una nena, una pèrdua, i una càmera que no jutja.

A Têtes brûlées, la directora Maja-Ajmia Yde Zellama se submergeix en el silenci i la densitat del dol infantil amb una delicadesa extraordinària. Ambientada a Brussel·les, la pel·lícula ens presenta una nena de dotze anys d’origen tunisià que perd, de manera sobtada, el seu germà gran. Un vincle profund i discret es trenca, i la seva vida —la de tota la família— es reorganitza al voltant d’aquesta absència.

La càmera de Zellama no busca dramatitzar. No hi ha flashbacks, ni música emocional, ni grans paraules. La seva aposta és radicalment observacional. El film ens convida a habitar un espai —la casa familiar— i a mirar el dol tal com arriba: en petits gestos, en silencis compartits, en mirades que no saben ben bé què dir. La religió musulmana apareix de fons, no com a tesi, sinó com a context cultural que estructura els rituals i sosté la comunitat. És una presència constant però subtil, que dona sentit a l’experiència sense explicitar-se.

Gran part del film passa dins la llar. Una casa amb llum suau, sovint tancada, on tot sembla en suspens. Aquesta elecció d’espai reforça el sentiment de buidor i de repetició quotidiana, com si el temps s’hagués congelat. La directora ens obliga a mirar sense pressa, a compartir la lentitud del dol i la seva incomoditat. És aquí on la pel·lícula s’apropa a Alcarràs de Carla Simón: no tant per la temàtica, sinó per l’estil, per aquest realisme que busca fondre’s amb la vida, sense forçar el relat.

Una altra comparació que pot ser suggerent és amb La habitación del lado de Pedro Almodóvar. Allà, el cineasta espanyol explorava el dol anticipat, en aquell temps sospès abans de la mort. A Têtes brûlées, el punt de partida és invers: la mort ja ha passat, i el que importa és el després. Com conviure amb la pèrdua. Com sostenir una nena que no entén del tot què ha passat. Com continuar endavant quan el que s’ha trencat no es pot arreglar.

És en aquesta tria —no fer preguntes, no donar respostes, només mostrar— on la pel·lícula troba la seva força. Zellama no imposa cap mirada, només acompanya. I en aquesta companyia es desplega una emoció que no crida, però que cala. Una tristesa que no busca llàgrimes, sinó comprensió.

Premiada amb una Menció Especial del Jurat Internacional a la secció Generation de la Berlinale, Têtes brûlées ha estat una de les grans sorpreses silencioses de la temporada. Una obra valenta i honesta, que aborda la infància, la mort i la fe amb una sensibilitat inusual. No vol agradar a tothom. Vol ser fidel a allò que mostra.

S’hauria de veure?

Si tens paciència, si vols mirar el dol sense filtres, si t’interessa entendre altres formes de viure la pèrdua. No és una pel·lícula fàcil, però sí imprescindible.