El productor i distribuïdor Paco Poch (Igualada, 1951) recollirà el 18 de gener de 2025, en la gala de la dissetena edició dels Premis Gaudí, el Gaudí d’Honor-Miquel Porter, màxim reconeixement cinematogràfic del país. Figura clau en la construcció de la nostra identitat audiovisual de les últimes dècades, coetani i hereu de l’esperit de Pepón Coromina, ha impulsat un cinema compromès i arriscat escrit per noms com Jordi Cadena, Agustí Villaronga, Isaki Lacuesta o José Luis Guerin, entre molts d’altres.

La Junta directiva de l’Acadèmia del Cinema Català, formada per Judith Colell (presidenta), Carlos R. Ríos (vicepresident), Carla Simón (secretària), Eduard Sola (tresorer) i els vocals Alba Cros, Maria Molins, Ana Pfaff, Sílvia Quer, Àngels Masclans i David Verdaguer, el descriu en el seu veredicte com “un pou sense fons de cultura cinematogràfica i no cinematogràfica, amb un gran coneixement, gens erudit, molt discret, tenyit d’una bonhomia i una enorme generositat per compartir allò que sap, tant amb joves estudiants – des de la seva faceta acadèmica- com amb col·legues de professió per pur instint motivador”. L’Acadèmia ha volgut reconèixer la seva aportació com a productor, d’un valor incalculable: “Ell ha estat un dels primers impulsors internacionals del nostre cinema, coproduint, viatjant i representant sense parar quan no era tan habitual fer-ho, així com un dels grans introductors a Catalunya de noms imprescindibles del cinema europeu i llatinoamericà. Però per sobre de la seva aportació com a productor, com a distribuïdor i com a professor, Paco Poch és un gran connector. I ho és per amor a l’art, algú que ha gaudit de posar en contacte talents, oportunitats i gent que li mereixien confiança perquè es produís a Catalunya un cinema autoral, independent i de referència”.

Paco Poch serà el primer productor a rebre el màxim reconeixement de la professió, que havia distingit fins ara la trajectòria de set cineastes: Jaime Camino (2009), Josep Maria Forn (2010), Jordi Dauder (2011), Pere Portabella (2012), Ventura Pons (2015), Francesc Betriu (2020) i Rosa Vergés (2024). També han recollit l’estatueta actors i actrius com Montserrat Carulla (2013), Julieta Serrano (2014), Rosa Maria Sardà (2016), Josep Maria Pou (2017), Mercedes Sampietro (2018), Joan Pera (2019) i Carme Elías (2021), el director de fotografia Tomàs Pladevall (2022) i el cronista cinematogràfic Jaume Figueras (2023).

Els orígens: una crònica fotogràfica de la Transició

Llicenciat en Història Moderna a la Universitat de Barcelona, diplomat en fotografia a l’IPEF i doctor en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on va treballar com a professor de producció durant vint-i-quatre anys, Poch va iniciar la seva trajectòria professional en el camp de la fotografia, treballant per una agència de Montpeller. Amb la seva càmera va capturar part del moviment polític i cultural català del 1975 i 1976 i va donar lloc a les imatges que presidirien el disc Crònica d’un temps, d’Ovidi Montllor, el de Pi de la Serra (éditions Les Chants du Monde) i els retrats de l’escriptor i psiquiatre Llorenç Villalonga, el poeta Blai Bonet i l’escriptora Maria Aurèlia Campmany.

Lluny de voler cultivar una vida com a fotògraf, Paco Poch va enfilar la seva carrera en el setè art al costat del seu amic i també icònic productor Pepón Coromina, amb qui va exercir de cap de producció per a molts dels seus films. I és en aquestes primeres passes i aprenentatges com a director de producció on Poch treballa amb personalitats com Jaime Camino (La campanada), Lluís Josep Comerón (La revolta dels ocells), Pedro Almodóvar (Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón), Eloy de la Iglesia (Navajeros), Jordi Cadena (Barcelona Sur), Agustí Villaronga (Tras el cristal) o Bigas Luna (Angoixa).

Mallerich Films, una productora amb nom de jersei

El 1984 funda la productora Virginia Films, que més tard acaba donant lloc a l’actual Mallerich Films, nom que va posar en homenatge als jerseis que feia el seu pare i a la seva trajectòria com a promotor de moda. És sota aquesta productora que Poch produeix diversos llargmetratges i documentals, com La senyora (1988), de Jordi Cadena; Gaudí (1989), de Manuel Huerga; Innisfree (1990), de José Luís Guerín; L’home de neó (1991), d’Albert Abril; Buenaventura Durruti, anarquista (1999), de Jean-Louis Comolli; Cravan VS Cravan (2002) i La llegenda del temps (2005), d’Isaki Lacuesta; Caracremada (2010), de Lluís Galter; o La maleta mexicana (2011), coproduïda amb el seu amic Víctor Cavaller. En la mateixa dècada dels 80, sota la voluntat i el compromís d’internacionalitzar el cinema català, Poch dissenya i co-funda Catalan Films, presideix un dels primers programes Media dedicat a la promoció del cinema europeu i es converteix en membre de l’European Film Academy, on va facilitar l’entrada de l’Acadèmia del Cinema Català a la xarxa d’acadèmies europees de cinema.

Poch també ha participat en desenes de coproduccions internacionals com Andalucía (1995), d’Alain Gomis; Crepúsculo rojo (1998), d’Edgardo Cozarinsky; El cas Pinochet (2001), de Patricio Guzmán; He vist matar Ben Barka (2001), de Serge Le Péron; Els últims dies del món (2010), de Jean-Marie i Arnay Larrieu; Miriam miente (2018), de Natalia Cabral i Oriol Estrada; Entre dos aguas (2018), de Lacuesta; El ventre del mar (2021), d’Agustí Villaronga; Memorias de un cuerpo que arde (2023), d’Antonella Sudasabi, premi del públic als festivals de Berlin i Busan.

En la producció televisiva va destacar Tempus Fugit, d’Enric Folch, que va donar la volta al món; Fassman, de Joaquim Oristrell; Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell (coproduït amb Albert Sagalés) i documentals com el dedicat a Miquel Porter Moix.

Distribució, amb Paco Poch Cinema

Paco Poch destina bona part del seu temps a la distribució, creant la seva pròpia distribuïdora, Paco Poch Cinema. Sota aquest segell, porta a les sales de cinema d’Espanya films de directors com Béla Tarr (Le cheval de Turin), Pedro Costa (Ne change rien), Bruno Dumont (Camille Claudel), Mia Hansen-Løve (Le père de mes enfants i Un amour de jeunesse), George Ovashvilly (Corn Island), Sergei Dvorsevoy (Aika), Valeria Bruni Tedeschi (Un château en Italie), Anne Linsel i Rainer Hoffman (Dancing Dreams. Aprendiendo con Pina Bausch), Göran Hugo Olsson (The Black Power Mixtape 1967/1975), Fréderic Fonteyne (Tango libre) o Critele Alves (Alma Viva, premi a la millor ópera prima a la Seminci, finalista als Goya 2024 i multipremiada a Portugal). Actualment, a més de la seva feina com a productor i distribuïdor, dirigeix el màster en producció i distribució de la UAB en col·laboració amb l’Escola de Cinema de Barcelona (ECIB).

Reconeixements a Catalunya i França

En reconeixement a la seva vida professional i la seva dedicació plena i entusiasta al cinema, el 1991, Paco Poch va ser guardonat amb el Premi a la producció de la Generalitat de Catalunya. L’Université Paul-Valéry-Montpellier va organitzar un seminari dedicat a les seves produccions i l’editorial L’Entretemps va publicar el llibre La production de longs métrages documentaires: Le cas Paco Poch en Catalogne. L’any 2016 el Festival Cinespaña de Toulouse li va retre homenatge amb una retrospectiva, posteriorment convertida en el llibre Sobre el cinema documental produït per Paco Poch i la seva retrospectiva a la XXI edició del Festival Cinespaña de Toulose, escrit per Gabriela Zea. També va coeditar Marin Karmitz en Barcelona i va coordinar l’edició del llibre de la Fundació Catalunya Europa sobre els Tax Shelter a la indústria cinematogràfica belga. El 2022, el productor català va ser el nom escollit per la Filmoteca de Catalunya per formar part del seu cicle Carta Blanca.