“Morente Barcelona” és un documental, de petit format que amb direcció del crític Jordi Turtós i amb producció d’Elsabeth (Xavi Puig i Macià Florit) repassa la trajectòria de Morente vinculada a la nostra ciutat.
El valor del documental, en la meva opinió és posar sobre la taula una feliç coincidència: (una coincidència astrológica, potser?)… de persones, equips i complicitats que han fet possible un fenòmen com la fantàstica evolució de Morente, amb intervencions agosarades com versionar a Leonard Cohen, actuar amb Voces Búlgares, o el disc Omega amb Lagartija Nick, homenatge al Lorca de “Poeta en Nueva York”… A la fí aquestes propostes arriscades i reeixides lògicament queden fixades en la trajectòria del artista, però no haurien estat possibles sinò s’haguessin vinculat a una época de la ciutat amb voluntat de fusió d’artistes i gèneres, amb visió cosmopolita i oberta. També amb la disponibilitat de productors amb capacitat d’assumir riscos, i amb administracions disposades a donar suport a tot plegat.
De fet, tot el documental és un repàs al vincle d’ Enrique Morente amb Barcelona des de la creació d’una penya amb el seu nom a la barriada de Verdun fins pràcticament la seva mort, unes setmanes desprès de l’actuació al Molino: Aquesta trajectòria s’inicía amb una penya flamenca creada amb la idea d’apropar als veïns i veines a l’activitat reivindicativa de Nou Barris, en la qual Lluis Cabrera té molt a veure… De fet,Lluis Cabrera, ànima de Taller de Musics manté aquest vincle amb Morente ja sigui amb els seus “masters” per alumnes, o gestionant actuacions… El fil conductor porta a la Olimpiada Cultural i a la recuperació -per aquelles dates- de la casa de Carmen Amaya a Begur portant de la mà de Mingus Formentor a músics de tot el món d’estils molt diferents perquè interactuessin… passant per moments memorables com els Womads de les Festes de la Mercé actuant un any amb músics àrabs i un altre amb Voces Búlgares… Destacable i crucial, aquesta capacitat de Morente de buscar fusions amb músics i estils molt diferents, la qual cosa el porta -com explica Santi Carrillo- a actuar a la Festa d’Aniversari de Rock de Lux i convertir-se posteriorment en un referent als Primavera Sound… El documental es segueix amb molt interès fins i tot als qui no tinguin una especial afecció pel flamenc. “Morente Barcelona” es tanca amb una actuació a la festa del re-obert Molino, que va gestionar Maite Martin -molt vinculada sempre a Morente- i en aquesta peça el “maestro” -que no es considerava tal- fa una emocionant dedicatòria a Pasqual Maragall. Aquest tancament tan digne del documental també resumeix la coincidència d’astres d’un moment de la ciutat: la possibilitat d’un artista innovador disposat a explorar els límits del seu art com Morente, uns productors disposats a arriscar i donar-li suport i també una administració que estableix complicitats. Una possible conclusió queda a l’aire: seria ara possible en la ciutat “turistificada” aquesta conjunció d’astres?
