El 15 de novembre finalitzà el termini de presentació de propostes a la primera consulta pública per a la redacció de la futura llei de l’audiovisual de Catalunya. Primera, perquè aquesta no es plantejava a partir d’un text ja prèviament elaborat, un avant-projecte, sinó que es limitava a suggerir diversos temes més o menys amplis per ordenar mínimament les aportacions. Diverses organitzacions representatives de les indústries audiovisuals hi han respost, juntament amb entitats de la societat civil i, com ja es va informar fa uns dies en aquest portal, pel mateix grup de debat de la comunitat d’àreavisual.cat.

Les aportacions han apuntat a diverses qüestions de gran interès per al sector, com la necessitat d’una clara definició del productor independent, present a les respostes de PAC i PROA; la incorporació de codis ètics o codis de bones pràctiques a la futura legislació, per tal de reforçar la línia de l’autoregulació del sector, plantejada per l’Escola Assumpta Serna i l’associació Família de Cine, juntament amb altres entitats, i també per PROA; la definitiva entrada de l’educació en l’audiovisual a les escoles, present a les aportacions de PROA i de la Federació d’organitzacions per la llengua catalana (FOLC); la sensibilització sobre l’emergència climàtica demanada per la Xarxa per la Justícia Climàtica, així com l’ampliació o redefinició de les competències del CAC, present als escrits del Gremi de Cinemes, PROA i la FOLC.

Tot i que la consulta té com a objectiu preparar la renovació o canvi de la llei de l’audiovisual del 2005, la llei catalana del cinema també ha estat esmentada en diverses aportacions. Aquestes reivindiquen que la futura llei recuperi el capítol de mesures de foment i impuls del sector audiovisual, que es va derogar per traspassar-lo a la llei de la cinematografia, aprovada cinc anys més tard. Una llei que, malauradament, fa més d’una dècada que no ha tingut cap desplegament normatiu, ni en aquest ni en cap altre àmbit del seu articulat. Aquest retorn de les polítiques de suport a les indústries audiovisuals a la futura llei de l’audiovisual ha estat proposat per PAC i la FOLC.

Finalment, des del sector dels mitjans de comunicació, s’han presentat propostes per a la definitiva regulació de les emissores de ràdio del tercer sector, així com augmentar el percentatge d’emissions en cadena a les televisions locals, plantejada per l’associació Televisions Digitals Independents, TDI.

Continguts en català: del “no” a les obligacions a les polítiques de priorització i quotes lingüístiques

On moltes respostes han coincidit en fer-hi aportacions, ha estat el tema protagonista d’aquest final d’any: els continguts en llengua catalana, especialment pel que fa a les produccions en VOC. Però la coincidència és només alhora d’esmentar-ho, ja que ens trobem amb posicionaments, no només allunyats sinó fins i tot contraposats. Vegem-ho.

L’Associació Espanyola de Video on Demand, AEVOD, de la qual en formen part Rakuten, Netflix, Prime Video o Filmin, aposta per un increment en l’oferta doblada o subtitulada en català. Però apunta que aquest hauria de finançar-se a partir d’aportacions públiques de la Generalitat de Catalunya, i no pas per cap quota o obligació d’aquestes plataformes. En aquest mateix sentit, l’AEVOD és obertament contrària a establir quotes que garanteixin un mínim de produccions en versió original en català, basc o gallec provinents de les obligacions d’obligat finançament; aquelles que, segons la Directiva europea de serveis de comunicació audiovisual s’han d’estendre de les televisions i serveis d’IPTV a les OTT (Disney +…). Aquesta oposició a percentatges mínims obligatoris per produccions en llengües no castellanes s’intenta argumentar amb la idea que aquestes obligacions «van en contra de la qualitat dels projectes i continguts, ja que prima només l’origen de la producció i no la qualitat del producte». A banda que el text de l’AEVOD no qüestiona en cap moment les quotes obligatòries, si aquestes es tradueixen en produccions en castellà, pressuposa, molt pejorativament, que «forçaria la producció de continguts que no necessàriament tinguin interès per a l’audiència». Ben segur que el conjunt de les productores catalanes, valencianes i balears -sense oblidar les gallegues o basques- discrepa absolutament d’aquests prejudicis tan negatius. És més, establir unes quotes lingüístiques als recursos financers per a noves produccions garantiria, mínimament, una certa territorialització d’aquestes produccions, i que no quedi tot xuclat pel hub madrileny.

El posicionament d’aquesta associació de plataformes de VoD sembla molt més adreçat a influir en el resultat de les negociacions actuals entre el govern espanyol i ERC sobre el redactat del projecte de llei estatal, que no pas cap a la futura legislació catalana.

Des del Gremi de Cinemes, es defensa que l’impuls del consum audiovisual en català passa per la producció de «continguts de qualitat amb interès real per a l’audiència». Però alhora fa una crítica general a l’estat actual de la indústria catalana, que «no suma ni pel que fa a una oferta suficient i atraient per al públic ni pel que fa a l’increment de la demanda». Una situació de la qual en fa responsable les polítiques audiovisuals aplicades fins ara, que «no tenen un pla de públics». Tot i reconèixer «l’escassedat de continguts en català», igual que l’AEVOD, s’oposa a «crear obligacions quantitatives o quotes d’oferta» en català. Una oposició que ja va expressar el Gremi de Cinemes, de forma contundent, durant l’elaboració de la llei del cinema.

En sentit ben contrari s’expressen altres entitats i associacions professionals. Així PAC, quan proposa recuperar l’articulat de les «polítiques d’impuls del sector audiovisual» derogats de l’actual llei de l’audiovisual, recorda d’aquell article que el «foment, la promoció i la protecció» ha de prioritzar, entre d’altres, les obres «produïdes originalment en català o aranès». Pel que fa a PROA, aquesta federació planteja que les obligacions de contribució dels prestadors de serveis audiovisuals a la producció, incloguin un «percentatge de la VO en català» i el «foment de la difusió en VOCat». En un sentit similar es posiciona TDI, que planteja obertament que la futura llei «prioritzi el català en el sector audiovisual, imposant, si s’escau, un sistema sancionador eficaç i prou contundent per tal que sigui una opció plenament acceptada pels operadors».

Fora de l’àmbit de les organitzacions professionals, la FOLC va un pas més enllà. Defensa que «el finançament directe o indirecte de la Generalitat a la producció audiovisual hauria d’estar destinat, de forma prioritària, a obres en versió original catalana o, si més no, que comptin des de l’inici de la seva explotació amb versió en català». Un suport a la producció en català, que la FOLC voldria que s’estengués a àmbits com els continguts a les xarxes socials i els videojocs a la futura llei. Pel que fa al conjunt de l’àmbit idiomàtic, l’entitat planteja la necessitat d’establir estratègies per a la promoció de l’espai audiovisual català. I que aquests vagin més enllà de les actuals col·laboracions entre À Punt, IB3 i TV3, o els convenis en matèria cultural i lingüística signats entre els tres governs autonòmics. Pel que fa a les plataformes en línia que, probablement, quedaran poc regulades a la futura llei catalana, l’associació proposa desplegar la llei de consum de Catalunya per garantir que les interfícies d’aquests serveis -menús, aplicacions…- comptin amb versió o opció en català.

Totes les aportacions a aquesta primera consulta pública es poden consultar des d’aquest enllaç. Durant les setmanes vinents, el Govern en farà una anàlisi per estudiar quines podrien ser incorporades al text de l’avantprojecte de llei.