A Tomàs Mallol el recordarem per la col•lecció d’aparells de cinema que dóna lloc al Museu del Cinema de Girona, un museu únic al món per mostrar l’evolució de la imatge configurada per la llum, des de les primeres recreacions d’ombres fins la invenció del cinema, sense saltar-se cap graó transcendent. Però ell no va deixar mai de repetir que el que més l’havia complagut era la creació cinematogràfica, sempre en format de curtmetratge i de pas estret cosa que va realitzar i amb una impecable factura professional que evidenciava en una acurada fotografia i un encertat tall en el muntatge.
Les trenta pel•lícules de la seva filmografia, és el desenvolupament d’un treball de síntesi fins arribar a la seva darrera obra Homenatge (1975), on, en sis minuts, concentra el discurs de tota la seva vida i aconsegueix arrodonir-lo amb més profunditat, que en la suma de la seva filmografia. El seu contingut és una reflexió metafísica sobre el temps, la vida i la mort. No va necessitar més de sis minuts.
La pel•lícula Homenatge es dedicada al seu pare, primer element del temps, que cada dia amb el carro anava de Torroella de Fluvià fins a Figueres y tornava. Els plans detall dels radis de les rodes del carro, era com uns rellotges que marquen indefectiblement el pas del temps, d’un temps especialment metafísic que ens porta cap a l’eternitat, el catacloc de les petjades del cavall, tenia l’expressió de del tic tac del rellotge.
Un crític francès va veure la pel•lícula projectada amb un aparell de cinema i en va sortir entusiasmat, la va considerar una de les millors pel•lícules que mai havia vist. Un any després la va veure en vídeo i dubtava que sigui la mateixa pel•lícula. On està la diferencia? em preguntava jo. Llavors vaig recordar les paraules que Mallol només mirava les pel•lícules de curtmetratge en cinema i amb el projector dins la sala, així ell donava per sentat que sentiríem el tracatreix del projector, que tenia el mateix ritme de les trepitjades del cavall, únic so de la pel•lícula, amb uns bells valors musicals, que innegablement són el discurs de l’obra.
Mallol pensava i reflexionava sovint en el temps i en mort.

Lluís Valentí
Director de Col•legi de directors de Catalunya