El mirall desigual del món: quan la ficció es disfressa de realitat
Vista al Festival L’Alternativa (Barcelona)
Pedro Pinho torna amb O Riso e a Faca (El riure i el ganivet), una proposta que s’allunya de les fórmules narratives convencionals per explorar els límits entre ficció i documental. El resultat és un film llarg, més de tres hores, que sense arribar a ser extenuant posa a prova la paciència i la mirada de l’espectador.
La pel·lícula ens situa en una metròpolis de l’Àfrica occidental, on un enginyer mediambiental portuguès s’enfronta a les contradiccions del seu propi paper en un projecte de desenvolupament. Pinho planteja una reflexió sobre el postcolonialisme i les noves formes de poder europeu amb una mirada simbòlica, més suggerida que explícita. És d’aquelles pel·lícules que cadascú pot veure des d’un lloc diferent: pots quedar-te amb la història més superficial o endinsar-te en totes les capes que proposa, des de la política fins a la relació entre cultures.
A nivell formal, la càmera d’Ivo Lopes Araújo reforça constantment aquesta sensació de veritat. Plans llargs, llum natural i una absència gairebé total d’intervenció visual fan que l’obra s’acosti molt al llenguatge del documental. Malgrat la participació de diversos muntadors Rita M. Pestana, Karen Akerman, Cláudia Rita Oliveira i el mateix Pinho, el ritme és uniforme i molt pla, sense moments que ajudin a revitalitzar el conjunt.
El so de Jules Valeur acompanya amb discreció, i la música, tot i estar present en algunes escenes de ball o celebració, no acaba d’integrar-se del tot amb la narrativa. No molesta, però tampoc suma gaire. En general, és una pel·lícula que prefereix el silenci i l’observació, com si volgués que l’espectador formés part d’aquell espai.
El resultat és desigual. Hi ha moments de força, sobretot quan la càmera observa sense jutjar, però també trams on tot es torna massa lent. Pinho construeix una obra coherent amb la seva manera de mirar, però que pot deixar fred aquell espectador que busca una connexió més emocional.
S’hauria de veure?
O Riso e a Faca és una experiència cinematogràfica més que una pel·lícula narrativa: demana temps i paciència, i funciona millor si t’hi submergeixes amb calma. No és la pel·lícula de l’any, però sí un treball interessant per com aborda la relació entre Europa i Àfrica i per la seva aposta formal. En una escala de l’1 al 5, és un 3 clar: estimable, coherent, però amb un ritme lent.
