El documental de Pol Fuentes sobre Joan Dausà s’apropa a un moment clau de la seva trajectòria: omplir el Sant Jordi i, poc després, Vistalegre. Un repte que, més enllà de l’èxit musical, es converteix en un retrat col·lectiu sobre com la il·lusió i la complicitat poden fer realitat una idea aparentment impossible.

La mirada de Fuentes aposta per un format clarament televisiu, àgil i directe, que funciona per transmetre la naturalitat de Dausà i l’energia del seu entorn. No busca grans piruetes cinematogràfiques ni una profunditat biogràfica exhaustiva, sinó un relat coral on músics, tècnics, amics i figures del panorama cultural català comparteixen la seva visió. Aquesta multiplicitat de veus li dóna un to positiu i dinàmic, tot i que en alguns moments el resultat es fa una mica repetitiu i llarg, i acaba perdent part de la intensitat inicial.

Hi ha moments en què la música de Dausà es fon amb les imatges i aconsegueix un diàleg emocional poderós, especialment quan les cançons acompanyen el procés de preparació dels concerts. És en aquests instants on el documental aconsegueix la seva màxima expressivitat: quan la lletra, la imatge i l’emoció conflueixen.

Comparat amb altres títols recents del documental musical, com Esta ambición desmedida de C. Tangana, La gran bogeria adopta un altre camí: menys introspectiu i més coral, menys cinematogràfic i més televisiu. Fuentes prefereix observar el fenomen Dausà com una suma d’energies —la d’un artista, un equip i un públic— que comparteixen una mateixa bogeria: creure que cantar en català pot omplir un Sant Jordi i un Vistalegre.

En un context on sovint es parla de la dificultat dels músics catalans per assolir grans espais, aquest èxit adquireix una dimensió cultural i simbòlica important. Sense proclames explícites, el film recorda que la identitat pot ser motiu d’orgull i que la música pot ser un espai de trobada.

El pas del film pel Festival In-Edit 2025 va tenir lloc dins d’una edició especialment exitosa, amb més de 36.000 assistents, més del 85% d’ocupació mitjana i més d’una quarantena de sessions exhaurides. Aquestes bones dades del festival evidencien l’interès creixent pel documental musical a casa nostra, un context perfecte perquè La gran bogeria connectés amb un públic entregat i entusiasta.

Després del seu pas pel festival, el documental està ja disponible a Filmin, on es pot tornar a reviure aquesta combinació d’energia, emoció i bogeria col·lectiva que va captivar el públic del In-Edit.

Com a espectador, la seva energia contagiosa transmet ànims i optimisme, fins i tot per a qui, com jo, no se sent especialment vinculat al món musical. Malgrat la seva estructura una mica reiterativa, és un documental que es veu amb interès i que deixa la sensació d’haver compartit una petita festa col·lectiva.

S’hauria de veure?

Sí, perquè La gran bogeria és, sobretot, una celebració del que passa quan la música, la gent i les idees boges s’ajunten per fer possible allò que semblava impensable.