Quan la música dona segones oportunitats. Música Urgent documental estrenat al In-Edit (crítica)

El documental “Música urgent”, dirigit per Eduard Sanjuán, Carles de la Encarnación i Lluís Montserrat, ens convida a endinsar-nos en un espai on la música esdevé refugi, companyia i, sobretot, possibilitat de redreçar camins. A través del Taller Obert del Taller de Músics, el film retrata set històries de persones que viuen situacions de vulnerabilitat i que, en la pràctica col·lectiva, troben un lloc on sentir-se part d’alguna cosa més gran.

Amb una mirada observacional i respectuosa, els directors opten per deixar parlar els protagonistes. No hi ha veu en off ni presència dels entrevistadors: la càmera observa i acompanya, sense jutjar. Aquesta decisió confereix al film una certa transparència emocional, que reforça el seu caràcter testimonial i permet que el públic s’endinsi amb naturalitat en cada història.

Tot i això, “Música urgent” es queda, a estones, a mig camí entre el reportatge televisiu i el documental cinematogràfic. La fotografia és correcta, funcional, però sense una aposta visual clara que el faci destacar. El muntatge és fluït i el ritme acompanya, però la multiplicitat de personatges una tria que vol abraçar la diversitat del projecte acaba diluïnt l’impacte emocional. Les històries són poderoses, especialment la d’un home que viu al carrer, però el film no s’atura prou en cadascuna per permetre’ns viure-les plenament.

Com a documental musical, la seva fortalesa rau en la sinceritat del tema i en la connexió amb els protagonistes més que no pas en la seva forma. El disseny sonor és essencial i està ben integrat, però es podria haver treballat amb més profunditat per extreure’n tota la càrrega emocional que la música —i el silenci— poden transmetre. En un film que parla del poder de la música per sanar, potser s’hi troba a faltar una presència sonora més evocadora.

La seva estrena al Festival In-Edit de Barcelona va tenir un moment d’una força simbòlica innegable: alguns dels protagonistes van pujar a l’escenari per cantar en directe, trencant la frontera entre la pantalla i la vida. Un d’aquells instants que recorden per què la música, de vegades, pot ser més veritat que les paraules.

S’hauria de veure?

No és un dels documentals de l’any, però sí una obra necessària per entendre com l’art pot obrir esquerdes de llum en realitats fosques.