El terror segons un gos que estima massa
Ben Leonberg debuta amb una pel·lícula que, d’entrada, sembla un experiment: explicar una història de terror sobrenatural des del punt de vista d’un gos. I el sorprenent és que Good Boy funciona. No només com a curiositat, sinó com a proposta cinematogràfica coherent i emocional, construïda amb una sensibilitat molt poc habitual en el gènere.
La història d’Indy, aquest gos que protegeix el seu amo d’unes presències invisibles, està filmada amb una mirada que oscil·la entre l’instint i la innocència, i això li dona una força molt especial. Leonberg aconsegueix mantenir l’atmosfera de tensió sense caure en el ritme lent o el manierisme d’altres produccions “prestigioses” del terror contemporani (no és una A24 més). És un terror més psicològic que visceral, que no renuncia, però, a algun ensurt ben col·locat.
El film ha esdevingut un petit fenomen internacional: després de triomfar a SXSW, on el gos Indy va guanyar el primer Howl of Fame Award, ha passat per la Secció Oficial de Sitges 2025 i ha obtingut un 95% de valoracions positives a Rotten Tomatoes. Un èxit sorprenent per a una òpera prima tan petita, rodada durant tres anys amb una metodologia quasi domèstica.
A nivell tècnic, la pel·lícula destaca per un ritme perfecte i una durada justa 72 minuts que passen volant. Potser li falta una mica més d’història o profunditat, però la seva naturalitat i la connexió emocional amb el gos protagonista compensen qualsevol buit narratiu. Indy, de fet, és una presència magnètica: real, emocionant i mai humanitzada en excés.
Good Boy no busca missatges grans, però deixa una idea molt clara: la por de perdre-ho tot i la fragilitat del vincle entre humans i animals. Una reflexió senzilla, però potent, que arriba sense forçar-se.
Tot i que ha tingut una trajectòria festivalera destacable —i una recepció entusiasta a xarxes—, és una pel·lícula que funciona millor vista a casa, amb calma i empatia, més que com un gran títol de sala. Un petit experiment, però d’aquells que demostren com el terror pot reinventar-se sense renunciar a l’emoció.
Per què s’hauria de veure:
Perquè Good Boy recorda que el terror també pot ser tendre, domèstic i profundament emocional, i que mirar el món des dels ulls d’un gos pot ser més revelador del que sembla.
— Rep cada setmana notícies, crítiques i agenda de festivals al teu WhatsApp.
➡️ Subscriu-te gratis aquí
