Entre aigua i records: La llegada del hijo sacseja el D’A

Hi ha històries que comencen quan tot ja ha passat.

La llegada del hijo, dirigida per Cecilia Atán i Valeria Pivato, ens presenta un relat intens i fragmentat sobre un jove que surt d’un centre de menors i es retroba amb una realitat familiar i emocional farcida de tensions. El film, amb una mirada contemplativa en certs moments, juga amb una estructura narrativa basada en flashbacks que, tot i tenir sentit per a la història, acaben generant confusió per la manca de codis visuals clars que diferenciïn passat i present.

Amb una fotografia de grans angulars molt marcada —curvatures visibles a les vores i una proximitat gairebé invasiva— la pel·lícula aposta per una estètica potent en la forma, encara que la seva paleta de colors apagada, plena de grisos i negres, ajuda a construir una atmosfera més emocional que espectacular. El so ambiental i una música subtil potencien la tensió latent, acompanyant una trama que s’endinsa, sense fer-ho del tot explícit, en temàtiques com el triangle amorós i la identitat LGTBQ+.

L’element de l’aigua, recurrent en diverses pel·lícules del D’A d’aquest any, aquí es converteix gairebé en un personatge: fluctuant, envolvent, símbol d’allò que no es pot controlar. Les interpretacions són sòlides, sense grans excessos, però amb una contenció que suma a l’atmosfera d’alienació i estranyesa progressiva que proposa el film.

Amb ecos de bogeria —encara que menys extrema que a obres com Pacifiction d’Albert Serra—, La llegada de Lijo no és una pel·lícula per a tothom. És una proposta autoral, íntima i desestabilitzadora que deixa més preguntes que respostes.

S’hauria de veure?
Només si estàs preparat per deixar-te portar per un relat desorientador i intens, amb una bogeria mesurada i una mirada molt concreta sobre la culpa i la ident