Pizza Movies — riure, caos i comèdia autoral feta a Barcelona

Carlo Padial torna amb una proposta completament fidel al seu univers: absurda, caòtica, meta i profundament autoral. Pizza Movies és una comèdia que no busca tant construir una gran història com provocar el riure constant de l’espectador. I, sincerament, ho aconsegueix. La sala del D’A reia pràcticament tota l’estona, i això avui dia en una comèdia cinematogràfica no és tan habitual.

La sala del D’A reia pràcticament tota l’estona

La pel·lícula segueix una crítica cultural i la seva parella, interpretats per Judit Martín i Berto Romero, que decideixen obrir una pizzeria temàtica dedicada al cinema de Hollywood. A partir d’aquí, Padial construeix una espiral de situacions absurdes, gags i moments completament descontrolats que recorden més a una barreja entre stand-up comedy, teatre de comèdia i cinema independent que no pas a una narrativa cinematogràfica clàssica.

I aquí és precisament on la pel·lícula pot dividir el públic. Per una banda, aquesta estructura gairebé de “sketch” juga a favor del ritme còmic: sempre passa alguna cosa i el film no deixa gaire espai perquè l’humor desaparegui. Però, al mateix temps, també és cert que la trama costa d’avançar i que la història acaba sent força simple. Hi ha un fil conductor clar, però no és una pel·lícula especialment preocupada per evolucionar dramàticament ni per aprofundir massa en els conflictes que planteja.

Tot i això, Padial sembla perfectament conscient del tipus de cinema que vol fer. La direcció abraça aquest caos i transforma la pel·lícula en una experiència molt més centrada en el to i en l’energia que no pas en la construcció narrativa tradicional.

També hi ha una lectura generacional interessant al darrere. Sense aprofundir-hi massa, Pizza Movies parla d’una precarietat creativa i laboral molt actual: feines culturals mal pagades, frustració vital i la necessitat constant de reinventar-se per intentar ser feliç. La pel·lícula no entra a analitzar-ho en profunditat, però sí que utilitza aquesta idea com a motor per construir el seu humor i la seva bogeria. I potser aquí hi ha una de les coses més interessants del film: aquesta sensació que tot neix d’un somni impossible i absurd, però alhora molt proper.

Visualment, la pel·lícula funciona correctament. No és una proposta especialment espectacular a nivell formal, però tampoc ho necessita. La posada en escena intenta portar aquesta energia teatral cap al llenguatge cinematogràfic i, en general, ho aconsegueix sense perdre mai el seu esperit autoral.

S’hauria de veure Pizza Movies?

El principal punt fort de Pizza Movies és molt clar: és una comèdia que fa riure. Pot semblar una obvietat, però no ho és tant. Durant tota la projecció hi ha una sensació constant de complicitat amb la sala, especialment en un context de festival com el D’A, on aquest tipus de cinema probablement connecta encara més amb el públic. El punt feble, en canvi, és aquesta manca d’evolució narrativa: hi ha moments on la pel·lícula sembla encallar-se i repetir la mateixa energia sense acabar de créixer.

No és la pel·lícula de l’any ni tampoc crec que busqui ser-ho. Però sí que és una proposta diferent dins la comèdia catalana i espanyola actual, una pel·lícula que aposta clarament per l’humor autoral i per un tipus de caos molt concret que pot connectar molt amb cert públic.

En definitiva, s’hauria de veure sí, sobretot si entres buscant exactament això: una comèdia absurda, autoral i feta per passar una bona estona rient. Funciona especialment bé en sala plena i en context festivaler, on el riure col·lectiu multiplica l’experiència. Ara bé, si busques una narrativa més profunda o una evolució dramàtica més marcada, probablement et quedarà curta. És una pel·lícula que prioritza el gag i l’energia per sobre de tot, i això pot jugar tant a favor com en contra segons l’espectador.

Nota: 3 sobre 5