Hi ha pel·lícules que parlen de la guerra des del front, i n’hi ha d’altres que decideixen mirar-la des d’un lloc molt més estrany, la seva representació. Atropia, dirigida per la debutant Hailey Gates, guanyadora del Sundance Film Festival 2025 amb el gran premi del Jurat EUA a la pel·lícula dramàtica, entra precisament en aquest terreny ambigu entre realitat i simulació. La història se situa en un campament militar dels Estats Units on es recrea una ciutat fictícia d’Orient Mitjà perquè els soldats practiquin situacions de combat abans d’anar al front, especialment pensant en conflictes com la guerra de l’Iraq.
En aquest espai artificial, gairebé teatral, coneixem la Fayruz, interpretada per Alia Shawkat, una aspirant a actriu que participa en aquestes simulacions fent de civil iraquià. El joc entre interpretació i realitat es complica quan estableix una relació amb un soldat que interpreta un insurgent, encarnat per Callum Turner. El resultat és una història que barreja sàtira política, comèdia i romanç, però que en el fons parla de la capacitat que tenen les institucions per convertir la guerra en una mena d’espectacle o assaig teatral.
Atropia una sàtira que funciona… però no sempre aprofundeix
La proposta de Gates és interessant des del principi. El fet que la guerra es presenti com una recreació dins d’un escenari artificial crea moments molt potents, sobretot al començament, quan realment sembla que estiguem davant d’un conflicte real. La direcció té personalitat i, per ser un debut, demostra una mirada pròpia.
També destaca el treball de fotografia d’Eric Yue, amb tons polsegosos i marronosos que evoquen el desert i que reforcen aquesta sensació de simulació militar. Visualment, el film aconsegueix crear un univers coherent on la frontera entre ficció i realitat es va difuminant.
Pel que fa a les interpretacions, Alia Shawkat sosté molt bé la pel·lícula. El seu personatge funciona com a pont entre el món de l’espectacle i el de l’exèrcit, entre l’actuació i la vida real. Aquesta dualitat és probablement una de les idees més suggerents del film.
Ara bé, el film també té algunes limitacions. El guió escrit també per la mateixa Gates, planteja una idea molt potent: la guerra com a representació, com a simulacre. Però aquesta reflexió queda una mica en segon pla. En realitat, el centre de la història acaba sent la relació amorosa entre els dos protagonistes. Funciona, té moments interessants i fins i tot cert equilibri entre humor i drama, però deixa la sensació que la pel·lícula podria haver aprofundit més en la crítica política.
En aquest cas, la guerra es converteix en una mena d’escenari teatral on actors, soldats i comandaments interpreten rols preestablerts. Tot està preparat perquè sembli real… però no ho és. El problema és que aquest assaig té conseqüències reals, perquè prepara persones per a conflictes que després existiran de veritat.
La pel·lícula, encara que no ho explori del tot, deixa flotant una idea inquietant: si la guerra pot assajar-se com una obra de teatre, potser també pot banalitzar-se. I aquesta banalització és una de les grans qüestions del nostre temps.
Una pel·lícula molt del moment actual
No és casualitat que una proposta així aparegui en festivals com l’Americana Film Fest, que sovint porta cinema independent nord-americà amb una mirada crítica cap al seu propi país. En un moment polític global marcat per nous conflictes, tensions geopolítiques i una presència constant de la guerra als mitjans, Atropia connecta amb una sensació molt contemporània: la distància emocional amb els conflictes.
Veiem guerres cada dia, però sovint des d’una pantalla, gairebé com si fossin una ficció. La pel·lícula juga precisament amb aquesta idea d’indiferència: fins a quin punt ens acostumem a la guerra quan es converteix en una narrativa més?
Ritme irregular però proposta interessant
Un dels punts més febles del film és el ritme. Hi ha trams en què la història sembla avançar massa lentament, sobretot perquè el guió podria haver explorat més les implicacions del seu punt de partida. La crítica a la guerra hi és, però queda una mica diluïda.
S’hauria de veure?
Atropia és una pel·lícula interessant, especialment pel seu plantejament i per la mirada que proposa sobre la guerra com a simulació. No és una obra que aprofundeixi tant com podria en el seu discurs polític, i el ritme pot resultar irregular en alguns moments.
Tot i això, el film ofereix una perspectiva curiosa i irònica sobre la manera com la guerra pot convertir-se en espectacle, entrenament i fins i tot narrativa. En el context actual, aquesta reflexió —encara que parcial— té valor.
No és una pel·lícula que et sacsegi profundament, però sí una que et fa pensar una mica en fins a quin punt la realitat i la representació poden acabar confonent-se.
⭐ Valoració: 3/5.
