Entrevistem Guille Cascante, productor i CEO de la productora Goroka, amb una trajectòria on destaquen projectes com el documental Balandrau, infern glaçat, fenòmens com Crims o el programa Página Dos (RTVE), guardonat recentment amb un Premi Ondas. Ha passat pels micròfons de ràdio Badalona per parlar de Balandrau, vent salvatge, un dels films catalans més esperats de l’any, coproduït juntament amb Vilaüt Films i Lastor Media, que s’ha estrenat als cinemes aquest 20 de febrer. Podeu recuperar l’entrevista en àudio al següent enllaç: https://youtu.be/dSLL1oX-_NU?si=iOOaQhcEhbEhoMki. A continuació, us n’oferim la versió per escrit.

Però, què és Balandrau, vent salvatge? Basada en fets reals, la cinta ens situa al 30 de desembre del 2000, quan un grup d’amics es disposa a fer l’ascens al Balandrau. El sol els acompanya fins que, en qüestió de minuts, un vent salvatge conegut com a “torb” desencadena una de les pitjors tempestes de la història dels Pirineus. Es tracta d’una proposta que confirma que el cinema en català pot fer produccions sòlides i ambicioses. No busca el thriller fàcil ni exagerar el drama; al contrari, tracta la tragèdia amb respecte, sense convertir-la en espectacle. És cert que aviat intueixes cap on anirà la història, però això no evita que et colpegi. Amb un repartiment que funciona molt bé en conjunt i un disseny de so que et fa sentir literalment dins la tempesta, és una obra que remou de debò. No reinventa res, però explica d’una manera colpidora una història que encara fa mal. Podeu llegir la crítica completa a Area Visual (https://areavisual.cat/2026/02/15/balandrau/).

Aquí us oferim l’entrevista que vam poder fer la Núria i el Guillem Thorson, transcrita íntegrament.

—Guille Cascante ja havies explicat aquesta història amb el documental Balandrau, infern glaçat, on eres el director i productor. Què té el cas del Balandrau que t’interessa tant, que continues fent històries sobre aquesta temàtica i, suposo, aportant-hi prismes diferents cada vegada?
—Doncs sí. Allà vaig tenir la sort de dirigir el documental que em va oferir el Tono Folguera, perquè això és una coproducció de Lastor Media i de Goroka. A Lastor Media hi ha al darrere el Tono Folguera, de films com Mediterráneo, Alcarràs o El mestre que va prometre el mar, un gran productor i amic al qual li va arribar el llibre del Jordi Cruz i va decidir fer-ne un documental. M’ho va oferir dirigir, i la veritat és que ens ho vam passar molt bé i ens va quedar una cosa molt bonica. Mentre fèiem el documental, ja vèiem que la història demanava una pel·lícula, i hem trigat quasi cinc anys a aixecar-la. El dia 16 la vam estrenar a Camprodon i va ser molt emotiu, perquè és el lloc on passen els fets, i el dia 19 la vam estrenar a Barcelona. Va ser una nit màgica.

—Què pot aportar la ficció que no aportava el documental? I per a un espectador que encara no hagi vist el documental, creus que l’hauria de veure primer o és millor veure primer la pel·lícula?
—No, ara s’ha de veure la pel·lícula. Al documental li tinc el màxim d’afecte, i crec que es pot veure després, que és una cosa molt bonica. Però s’ha de veure la pel·lícula perquè aporta una profunditat de personatges, de conèixer les vides de les persones que després viuran el torb, des de diferents bandes, des dels bombers, des dels equips voluntaris i des dels afectats pel torb. La veritat és que és un viatge que jo recomano molt anar a veure al cinema. L’experiència és un viatge molt xulo. Crec que puc dir que el nostre director, Fernando Trullols, s’ha documentat com ningú. Hem vist totes les pel·lícules de muntanya que pràcticament s’han fet al cinema, i jo us ben asseguro que un torb, una tempesta de neu amb vent com aquesta, no s’ha fet mai.

Nosaltres portem aquesta història que ja va iniciar el Jordi Cruz potser fa més de 7 o 8 anys,

—Per tant, importantíssim, no, Guille? També entenc no aquesta implicació de testimonis en fer un relat el més fidedigne possible, no?
—Nosaltres portem aquesta història que ja va iniciar el Jordi Cruz potser fa més de 7 o 8 anys, que vam continuar nosaltres parlant amb familiars i treballant amb ells pel documental, i que després el Fernando Trullols ha sublimat, o sigui, ell ja és part de la família. Hi havia moltíssima gent de les famílies afectades i dels voluntaris a Camprodon, i això és una part essencial. Jo crec que si hi ha alguna paraula que és la més repetida en aquest film és respecte. A part d’altres adjectius, és el respecte, i això per a nosaltres és i era essencial.

—El rodatge va ser fa aproximadament un any, no? I va ser un hivern on no va nevar especialment; no va ser un hivern tan nevat com el que tenim aquest any. Gravar a les localitzacions reals i mantenir aquesta sensació de neu deu haver sigut difícil… perquè es va gravar a alta muntanya.
—Sí, sí, sí. És un rodatge que jo diria que té com tres parts, no. Té el rodatge als llocs dels fets, a tota la Vall de Camprodon. Després té, com ja ens va passar amb el documental per falta de neu, una part que vam haver de rodar a la Vall de Boí. Els hem d’agrair moltíssim com ens hi van ajudar la gent de Barruera i tota la gent de la vall. I, finalment, té la part de plató. Home, ha sigut un rodatge molt, molt, molt complicat. Hem tingut uns efectes especials on el Fernando ha aconseguit portar als millors especialistes de tota Espanya. Han portat unes màquines i hem barrejat aquesta cosa de fer escenari real amb maquinària per produir tempesta, vent, neu… Un plató que, realment, us prometo que era un autèntic infern, o sigui, era horrorós perquè saltaven parets…

—Ara que parles d’això, com es recrea aquest torb? Què s’ha de fer per recrear-lo? Això ho feu a plató, el torb en si?
—Això és una barreja de tres coses. Primer, un equip lleuger, com ja vam fer amb el documental, on vam anar a un torb real amb dobles dels actors per agafar algunes imatges de plans generals. Després, vam estar a la muntanya amb màquines amb ventiladors i màquines que produïen boira en un rodatge bastant espectacular. La veritat és que recomano veure el making-of que aquesta setmana ja penjarem a Instagram, que és espectacular. I després, un plató en una nau industrial on vam reproduir un trosset de muntanya, i allà hi havia neu falsa i un ventilador. Doncs la barreja d’aquestes tres coses, que el Fernando tenia molt clares, sumada a la feina del director de fotografia, el Miquel Prohens, fa que tot això convisqui, que no es notin els salts i que ens quedi aquest torb tan real i espectacular, que dura quasi 22 o 23 minuts a la pel·lícula. És molt bèstia. I el so! Ja sabeu que en cinema el so és superimportant, i el so del torb també el vull destacar perquè és espectacular.

Però la veritat és que el nostre premi més gran ha sigut veure com la Maria Vidal, una de les supervivents, en acabar t’abraça i et diu: “Gràcies”.

—Sí, sí, realment és molt espectacular aquest torb. Guille, una cosa. La pel·lícula s’estrena ara; fa pocs dies acabem de tenir els Gaudí i d’aquí a poc tindrem els Goya. Aquesta pel·lícula entenc que voleu que vagi als Gaudí del 2027. Com ho fareu o quina idea teniu perquè continuï a la conversa durant tots aquests mesos i no es perdi? Que és una cosa molt important, ja ho sabem com a productors, però perquè no passi com va passar amb altres pel·lícules com Wolfram, que ha perdut una mica la conversa tot i que està nominada a millor film.
—Mira, jo et diré que això del calendari… Primer, com a Goroka, era un productor convidat pel Tono Folguera. És la nostra primera ficció i m’estreno en aquest món de festivals, nombre de còpies, cinemes… Estrenar ha estat difícil. Nosaltres teníem una cosa molt clara: la pel·lícula s’havia d’estrenar amb fred. No es podia estrenar al maig, al juny o a l’agost perquè no et ve de gust anar-la a veure. Això ens ha condicionat, sí. Ahir era un tema de conversa: tenim una pel·lícula amb una banda sonora, amb uns actors principals i secundaris, tenim una direcció amb tot… que, és clar, si els Gaudí es fessin demà passat, jo crec que estaríem nominadíssims a moltes coses. No ho sé, no et puc respondre com ho farem. Jo espero que el boca-orella la vagi mantenint; evidentment no durant un any, però sí que després hi hagi alguna efemèride que la recuperi i que quedi en la memòria també dels professionals i dels acadèmics.

Però la veritat és que el nostre premi més gran ha sigut veure com la Maria Vidal, una de les supervivents, en acabar t’abraça i et diu: “Gràcies”.

 

Vegeu aquí l’entrevista en format videopòdcast: