El silenci pesa més que qualsevol crit, sobretot quan tothom espera sentir-lo trencar-se.

📲 Newsletter setmanal d’ÀreaVisual.cat
— Rep cada setmana notícies, crítiques i agenda de festivals al teu WhatsApp.

➡️ Subscriu-te gratis aquí

El silencio de Julie, de Leonardo Van Dijl, és una d’aquelles pel·lícules que comencen amb un ritme contingut, aparentment calmat, però que a poc a poc et van obrint una esquerda emocional fins deixar-te desarmat. Presentada a la Secció Oficial de la Setmana de la Crítica del Festival de Cannes, i després reconeguda amb el premi a Millor Pel·lícula Internacional a l’Atlàntida Mallorca Film Fest, és també guanyadora del Premi Magritte a Millor Pel·lícula i ha estat nominada a Millor Actriu Secundària i Actriu Revelació. Van Dijl va rebre, a més, el premi a Millor Direcció al Thessaloniki Film Festival.

La història és lineal, amb pocs girs, però sap estirar el fil narratiu fins a teixir una atmosfera d’inquietud. Julie (Juliette Van Dormael) és una promesa del tennis d’elit que, enmig de l’escàndol per la suspensió del seu entrenador, tria callar. I aquest silenci es converteix en el veritable protagonista. En una escena clau, ella escolta un àudio mentre els seus pares l’observen; un moment carregat de tensió que condensa l’essència del film.

 

Van Dijl construeix un relat íntim i proper, on la càmera es manté enganxada a la protagonista, atrapant cada gest i mirada. La fotografia, de tons apagats i verdosos, recorda l’estètica de cert cinema nòrdic i, com ja passava a La tutoria, manté un equilibri entre drama i thriller subtil. Tot i no desplegar grans virgueries visuals, la direcció sap on posar el focus i com fer-nos empatitzar amb Julie.

_ _ _ _ _ _ _ _ _ articles relacionats (la crítica continua després)

També et pot interessar:


Atlàntida Film Fest 2025: Alpha, una experiència visual imprescindible (Crítica)

Quan la muntanya et parla a través de la fotografia i el silenci, el cinema es transforma en una experiència física.

 Llegir la crítica completa

_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

El so juga un paper fonamental: l’absència de música alimenta la tensió, mentre que les poques aparicions musicals estan perfectament integrades per potenciar moments clau. Aquesta dosi justa d’àudio i silenci contribueix a la sensació de thriller psicològic.

El film parla de pressió, trauma i del silenci com a arma i escut. El ritme és pausat, fins i tot massa per a alguns, però cada escena suma per fer créixer una emoció que esclata a la recta final. Julie es queda amb tu, fins i tot després dels crèdits.

S’hauria de veure?

Sí, sobretot si t’agraden els drames íntims amb un pols constant de tensió i interpretacions que diuen més amb la mirada que amb les paraules.

 

Vegeu el tràiler aquí:

📲 Uneix-te al canal de WhatsApp d’ÀreaVisual.cat

Si t’ha agradat aquest contingut, subscriu-te al nostre canal i rep cada setmana la newsletter amb notícies, crítiques i agenda de festivals directament al teu WhatsApp.

Segueix-nos a WhatsApp