El silenci del dol, l’amor de germans i un formatge com a punt de fuga.
El D’A 2025 avança i, de moment, cap film m’ha sacsejat tant com Holy Cow. Una proposta francesa que fuig del dramatisme fàcil i aposta per una mirada neta, carregada de sensibilitat però també de duresa.
Un adolescent d’un entorn rural es veu obligat a fer-se càrrec de la seva germana petita després de la mort del pare. Aquesta premissa, que podria caure en el sentimentalisme, aquí es transforma en una exploració serena però intensa del vincle entre germans, del dol silenciat i d’una responsabilitat que arriba abans d’hora.
Louise Courvoisier opta per una direcció naturalista, molt propera a la sensibilitat de Lukas Dhont, però amb un to més adult i arrelat a la realitat rural. Si la comparem amb Têtes brûlées, presentada també al D’A, comparteixen la temàtica del dol, però aquí no n’és el centre: el dolor és latent, no explícit. Aquí es tracta de continuar, no de mirar enrere.
La càmera acompanya, observa, dona espai. La fotografia combina primers plans que et porten dins el cap dels personatges amb imatges obertes del paisatge que respiren llibertat i solitud. La música, integrada amb una precisió quasi orgànica, actua com una corda tibada que et travessa de principi a fi.
La troballa del pare mort és d’una sobrietat colpidora. Sense dramatismes visuals, però amb un impacte emocional sec. I alhora, Holy Cow no és una pel·lícula que s’instal·li en la tristesa: és una història de resistència i afecte, de créixer quan no toca i estimar com es pot.
🎬 Nova crònica al D’A 2025
Dies d’estiu i de pluja, una proposta honesta i col·lectiva signada pel Col·lectiu Espurnes, obre la secció *Un impulso colectivo* del festival amb complicitat, música i amistats que ressonen.
Les vaques —sí, el títol no enganya— tenen una presència constant. No són només un element rural: són símbol d’un món que s’aguanta amb fils, d’un estil de vida que s’entesta a sobreviure.
Una pel·lícula distribuïda per La Aventura, que un cop més ens regala una petita gran pel·lícula.
S’hauria de veure?
Si. Però no només per la seva sensibilitat o per com retrata la responsabilitat i el dol sense dramatismes. S’hauria de veure perquè et mira directament, sense artificis, i et demana: tu, què faries?
I a dia 4 del D’A 2025, és la millor pel·lícula del festival. També ho pensa el jurat jove.
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
