Estrena al D’A 2025: Jone, batzuetan (Jone, a veces) i la resistència de qui estima en veu baixa

Jone, batzuetan (Jone, a vegades)
Sara Fantova, 2025 – Secció Impuls Col·lectiu, Festival D’A

Començar a viure i acabar de viure són dos moments que demanen un aprenentatge.

Impactant relat sobre la família, Jone, batzuetan és la segona pel·lícula que veiem dins la secció Impuls Col·lectiu del Festival D’A 2025, una proposta que sorgeix com a òpera prima ESCAC i compta amb la producció d’Escac Studio, Escándalo Films, Amania Films, ECPV i la distribució d’Atera Films.

La història neix d’un material íntim i real: els diaris que el pare de la directora, Sara Fantova, havia escrit. A partir d’aquí es construeix una pel·lícula que és gairebé un puzle, que suma capes: la relació entre Jone i Olga, la malaltia del pare, i el context festiu de la Semana Grande de Bilbao. Entre la crònica col·lectiva i la vivència íntima, el film ens revela una cineasta que —com la seva protagonista— també creix mentre viu, mentre filma.

Aquest contrast entre el soroll festiu dels carrers i el silenci interior és una de les grans troballes del film. Ens recorda, per contrast, a Desmontando un elefante d’Aitor Echeverría, on la càrrega familiar també pesa sobre una filla, però allà el recurs d’evasió era el ball professional. En canvi, a Jone, batzuetan, la festa popular esdevé espai de resistència, però també de desconnexió. Per moments, aquesta festa —tan real i tan vibrant— arriba a desbordar el relat, i costa mantenir el fil emocional que neix del conflicte familiar.

El film juga amb la improvisació i la lleugeresa de mitjans: un equip reduït, una mirada molt propera als personatges, una voluntat de deixar-se portar per la situació. Això li dona una textura viva, gairebé documental. La càmera s’endinsa als espais amb naturalitat, i la direcció d’art —sense ser cridanera— sap situar-nos en tot moment.

La mort hi és present, però no s’imposa. No cal que el pare mori perquè pesi. La pel·lícula reflecteix justament aquesta tensió: una protagonista que no vol mirar el dolor de cara, i un relat que es manté fidel a aquesta mirada esquiva, més suggerida que frontal.

S’hauria de veure?
Sense ser un imprescindible, Jone, batzuetan és una pel·lícula honesta, sensible i reveladora. Una òpera prima ESCAC que apunta una veu a seguir. Com va dir la directora al col·loqui: “la pel·lícula parla del principi i del final de la vida”. I ho fa amb veritat.