L’Os d’Or de la Berlinale, a més de reconèixer de nou el gran talent de Carla Simón i de recordar-nos que tenim un estol de grans directores que estan protagonitzant bona part de les propostes més interessant del nostre cinema, trenca definitivament, que ja tocava, una mena de dogma que ens ha fet molt de mal: que si volies triomfar a l’exterior, la pel·lícula havia de ser en castellà, no pas en català. Un dogma que alguns han estat alimentant durant anys, dins i fora del sector, i que ha estat feliçment esmicolat a la Berlinale. Felicitats a tot l’equip de producció, creatiu, artístic i tècnic per aquesta pel·lícula que molts voldrem veure a la gran pantalla i aplaudir-la des de la butaca mentre es projecten els crèdits.

I com es trenca aquest dogma, és el moment oportú per obrir el debat de quin futur volem per al cinema EN català. Si volem que el que representa «Alcarràs» esdevingui la normalitat o no.

I caldria actuar aviat. Després de la pujada d’adrenalina i autoestima que ha generat aquest Os d’Or, vindrà una gala dels Gaudí que mostrarà la situació vergonyosa de la producció cinematogràfica en català dels últims temps. Poques i de baix o molt baix pressupost. Els recents Goya ens van tornar a mostrar l’altra cara de la moneda d’un sector que sap fer productes guanyadors als festivals: la producció en castellà és molt més nombrosa, gaudeix de pressupostos més elevats i planteja sovint obres amb una indissimulada vocació comercial. I no ho dic com a retret, precisament!

Algun dia haurem de debatre a fons com volem que sigui reconegut el cinema català, dins i fora del país. Encara millor: com volem que sigui reconegut l’audiovisual català, ja que les sèries de ficció -sense oblidar-nos de l’animació i els documentals- van incrementant any rere any la seva participació en el pastís d’inversions dels grans grups d’emissió o difusió digital, siguin OTT o televisions. Un debat que implica tot el sector i les institucions de govern de forma decisiva, i també el conjunt de la societat. Per definir la qüestió de la manera ben clara: el cinema EN català ha de ser element definitori del cinema català o només ser-ne un tret opcional? I de la conclusió que en surti, caldria definir-ne una nova estratègia de llarg abast o continuar amb el plantejament actual, amb algunes millores això sí, tot aprofitant que ara hi haurà més diners que en els anys anteriors.

PS. Acabo aquest article lamentant la desaparició del programa «La Cartellera» de betevé. Un espai de promoció de la cultura cinematogràfica i del gaudi d’anar al cinema, que ha estat tancat per la direcció de la televisió pública de la capital del país. Una teevisió víctima d’una dinàmica de reducció pressupostària que ja analitzaré en un proper article. Una betevé a qui el Col·legi de Directors i Directores de Cinema de Catalunya, va atorgar-li un dels premis de Comunicació i Cinema 2020, precisament per aquest programa i el cicle «Barcelona i acció». En tant que vaig ser un dels altres premiats, em dol especialment el tancament d’aquest excel·lent programa.