per JOAN MILLARET – AMIC – JOACHIM TRIER: FA VOLAR LA IMAGINACIÓ AMB UN PERSONATGE MERAVELLÓS —– El realitzador txadià Mahamat-Saleh Haroun,  guanyador del Premi del Jurat de Canes l’any 2010 amb ‘Un homme qui crie’, participa de nou en Secció Oficial amb una aposta valenta i rodona sobre el tema de l’avortament en la societat africana, ‘Lingui (Els lloc sagrats)’. Una altre cinta candidata a Palma d’Or en la Secció Oficial ha estat l’esplèndida pel·lícula episòdica de Joachim Trier consagrada a les virtuts i incerteses d’una jove en la trentena, ‘Verdens Verste Menneske (Julie (en 12 chapitres))’. Però també hi ha vida en altres seccions com en la competició paral·lela Un certain Regard carregada de bones propostes. Convé destacar la pel·lícula inaugural de la secció, ‘Onoda – 10 000 nuits dans la jungle’, segon llargmetratge d’Arthur Harari, sobre la historia real del soldat nipó Hiroo Onoda que va seguir lluitant a la jungla filipina fins a quedar-se sol anys després de la capitulació del Japó el 1945, localitzat per un turista els anys 70’. Una obra corprenedora i fascinant d’estil depurat, concepció monàstica, farcida de lirisme, amor i molt dolor.

Empoderament femení

     ‘Lingui (Els llocs sagrats)’ és un llargmetratge sobre una mare musulmana, Amina (Achouackh  Abakar Souleymane), que prendrà la decisió d’ajudar a la seva filla de 15 anys embarassada perquè pugui avortar en un país on aquesta pràctica està perseguida i penada. Aquest film fa un retrat d’una dona valenta i decidida, una mare sacrificada que no s’arronsa davant d’un entorn hostil. Dona repudiada per la família, treballadora i independent, que fa treballs de ferro artesanals amb filferros extrets dels pneumàtics.  Mahamat-Saleh Haroun Es un melodrama social valent i coratjós que toca de cara temes tabús i que aposta decididament per l’empoderament de la dona i la solidaritat  entre elles invocant llocs sagrats de la comunitat com la tradició de l’ajuda mútua col·laborativa.

    En una edició del festival molt sensibilitzada en posar de relleu una mirada femenina reivindicativa troba en aquest film l’enèsim episodi de la violència bruta dels homes sobre les dones, la cultura de la violació. El film, ple de veritat i de dolor, toca un altre tema colateral com el control i el silenci del imam de la comunitat religiosa musulmana on acut la mare a resar. Una gran aposta cinematogràfica molt ben filmada i moments recordables que depassa de llarg l’evident missatge reivindicatiu. Un dels títols del primer terç de la Secció Oficial que m’ha colpit més profundament i que podria commoure un president del jurat com Spike Lee, ferm defensor de les lluites compartides de la causa afroamericana.

Les vides de Julie

    El director noruec Joachim Trier, un habitual a Canes després de competir amb ‘Louder than Bombs’ (2015) o ‘Oslo, Agost 31’ (2012) en la secció Un Certain Regard, competeix enguany amb la cint danesa-sueca-francesa-noruega ‘Verdens Verste Menneske (Julie (en 12 chapitres))’ ambientada a Oslo amb una jove en la trentena, Julie (Renate Reinsve), una dona  sense massa compromisos i prou inconstant en la seva diva professional que li sembla trobar l’estabilitat emocional amb un noi més gran que ella, Aksel (Anders Danielsen Lie), un autor de còmic d’èxit. Fragments d’una vida plena d’una jove aclaparada per les incerteses, un personatge ple de registres i arestes, i que bascula indistintament entre la tendresa, el romanticisme, la comèdia,  la melanconia, la tristesa o l’emoció.

      Una pel·lícula pletòrica, radiant, rodada en estat de gràcia i que deixa un treball interpretatiu col·lectiu extraordinari amb Renate Reinsve al capdavant, una actriu que aconsegueix el seu primer gran paper en cinema després d’aparèixer ocasionalment en l’esmentat film de Trier, ‘Oslo, Agost 31’. Una història ben travada d’estructura episòdica, conformada per dotze capítols, titulats segons diversos motius que conformen l’atribulada vida de Julie – des de la maternitat, la infidelitat, la família o la melangia – , més un pròleg i un epíleg.

DOBLET FRANCÉS AMB SOBREPÈS A CANES

  L’holandès de renom internacional Paul Verhoeven torna a la Secció Oficial de Canes, després de competir-hi per darrer cop amb ‘Elle’ (2016), i ara ho fa amb una pretesa obra escandalosa i atrevida que no passa de broma picant, ‘Benedetta’, un melodrama lèsbic d’època ambientat  en un monestir a la Itàlia del segle XVII, coincidint amb la seva estrena simultània en territori francès. L’altre cinta francesa a competició ha estat ‘La fracture’ de Catherine Corsini, una trepidant però atropellada cinta ambientada a Urgències d’un hospital parisenc una nit de violents aldarulls entre policia i els Gilets Jeunes amb una desbordant, excessiva i descontrolada Valeria Bruna Tedeschi. Fora de competició, destacar la bonica cinta animada de l’israelià Ari Folman, ‘Where is Anna Frank?’, després d’adaptar ell mateix ‘El diari de Ana Frank’ en una història gràfica el 2017. El director de films animats ‘Vals con Bashir’ i ‘El Congreso’ parteix del punt de vista de l’amiga imaginària d’Anna Frank en el seu diari, Kitty, enllaçat el passat del genocidi dels jueus amb la problemàtica actual dels refugiats i demandats d’asil a Amsterdam.

Broma monàstica

     Inspirada en un cas real recreat literàriament per  Judith C. Brown a ‘Sœur Benedetta, entre sainte et lesbienne’,  Paul Verhoeven ens mostra com Benedetta Carlini, una nena pietosa amb propietats miraculoses, entra en un convent italià. Però la història pròpiament dita arranca una jove Bendetta (Virginie Efira) veu trasbalsada la seva vida per l’arribada d’una jove pastora que busca refugi al convent, Bartolomea (Daphné Patakia), qui desvetllarà la seva lascívia sexual mentre fantasieja amb Crist en un amor diví ple de carnalitat.  Un film farcit de fantasies i visions místiques delirants, tortura i estigmes, plaer i desig, sexe diví i carnal, un univers fetitxista proper al món de Verhoeven.

      Tenim a Charlotte Rampling – present també en un altre film a concurs, ‘Tout s’est bien passé’ de François Ozon – , mare superiora Sor Felicita, defenestrada per la  cobdiciosa i màrtir Benadetta. Cap al final apareix Lambert Wilson com a nunci papal destinat al convent per esbrinar la veritat o el frau dels estigmes de Benedetta i castigar les relacions pecaminoses mantingudes amb la novícia mentre la pesta negra arriba a la ciutat. Una pel·lícula que tothom està enlairant als altars de la gosadia però que no passa d’una apetitosa broma monàstica lèsbica absolutament mancada de autoconsciència paròdica. Una santa beneiteria que es situa a quilòmetres lluny de la grata i visceral immundícia pestífera de ‘Los señores del acero’ (1985) per molta violència i sexe que contingui ‘Benedetta’.

Capítol d’Urgències

      La realitzadora francesa Caterina Corsini s’estrena en la Secció Oficial de Canes després de la seva selecció a la secció Un Certain Regard amb ‘Trois mondes’ (2012). Un film protagonitzat sobretot per Raf (Valeria Bruna Tedeschi) que es trenca el colze al carrer després de discutir i trencar per enèsima vegada amb la seva companya Julie (Maria Foïs). El film pren un altre caire quan Raf acut a Urgències en el moment que comencen a arribar ferits i contusionats per les càrregues policials després de les manifestacions dels Gilets Jeunes. Enmig d’aquest batibull sorgeix un antagonista per Raf, Yann (Pio Marmaï), un transportista ferit per la policia. Aquí predomina la comèdia de situacions estripada amb crits i discussions i rialles i humor més enllà del dramatisme de tot plegat.

        La pel·lícula és com un capítol de qualsevol sèrie ambientada en els boxs d’urgències d’un hospital. Un retrat del caos, les corredisses, els nervis, les cures i l’estrés ambiental combinat amb històries personals de pacients i equip mèdic. I enmig del col·lapse i la fatiga, el film pren el pols al conflicte social que ha patit França amb la indignació popular mostrada en les protestes i concentracions dels Gilets Jeunes. També vol entrar en el debat polític confrontant posicionaments de la ultradreta  i d’esquerra que no passen de quatre estirabots. De passada es fa un homenatge als metges i infermeres del servei públic de Salut tot i la precarietat en les condicions de treball. Per damunt de tot, predomina el brogit, encara que acompanyat d’una sensació força aconseguida de claustrofòbia en entorn tancat, i la voluntat evident de fer un retrat de la fractura de la França dels nostres dies.