JOAN MILLARET – AMIC —Les pel·lícules a concurs ‘Bergman Island’ de Mia Hansen-Love i ‘Drive my car’ de Ryusuke Hamaguchi parteixen d’arguments diferents, però ambdós títols comparteixen una preciosa perspectiva semblant, com l’escriptura d’un guió o l’adaptació teatral d’un clàssic dialoga i s’incrusta en la vida dels seus protagonistes en un camí recíproc. I un tercer film a competició, ‘Tres pisos’ del realitzador italià Nanni Moretti, una precisa dissecció de les fractures que esberlen diferents famílies d’un mateix edifici, acaba deixant una jornada d’alçada.
Després de participar en Secció Oficial amb ‘Mia madre’ (2015), Nanni Moretti retorna a Canes amb aquest llargmetratge estructurat en tres etapes separades per cinc anys cadascuna que mostra com diferents fets trastoquen la vida domèstica dels membres de tres pisos d’un immoble romà. El cineasta Nanni Moretti es reserva el paper d’un jutge en un matrimoni que manté una relació molt conflictiva amb el fill enmig d’un format d’històries creuades que posa a la comunitat a prova i els col·loca a tots davant amb les seves vergonyes davant del mirall.
Bergman Safari
La realitzadora francesa Mia Hansen-Love entra en Secció Oficial després de participar fa anys a Un Certain Regard amb ‘Le pere de mes enfants’ i ho fa estrenant-se en l’anglès en el lluminós i delicat film ‘Bergman Island’. Tim Roth i Vicky Krieps, una parella admiradora del cinema de Bergman s’instal·len uns dies d’estiu a l’illa sueca de Farö, l’emblemàtica illa on Ingmar Bergman va fundar la seva residència per escriure, viure i treballar. El film, és clar, participa de la mítica de l’obra de Bergman i els llocs fílmics sagrats d’aquesta cinefília. Se citen, es veuen i es discuteix sobre diversos films de Bergman i del seu llegat, com l’assistència a un passi privat de ‘Gritos y susurros’. Però s’incideix sobretot en el concepte de l’illa de Faro entès com un espai de creació que atreu nombrosos artistes.
Tony (Tim Roth) és un cineasta conegut amb un univers creatiu molt productiu mentre que Chris (Vicky Krieps) és una escriptora estancada a la recerca d’una història i de la inspiració per poder-la escriure. Ella es mou en llibertat per l’illa i es deixa portar per l’atzar i coneix un estudiant bergmanià que li possibilita l’accés als llocs menys turístics o l’entrada al temple del mestre suec on escrivia. El film de Hansen-Love, com els films de Bergman, també fa un escrutini a la relació de la parella visitant. En un moment donat el film es desdobla quan ella li explica al marit el relat que ha imaginat, en realitat, extret de la seva pròpia experiència a l’illa. Relat recreat en imatges amb protagonisme de Mia Wasikowska i Anders Danielsen Lie en un bonic exercici que planteja un fèrtil diàleg entre ficció i realitat. Anotar la participació en el film del crític Jordi Costa interpretant un professor de Barcelona que participa amb altres visitants en una ruta sobre Bergman
Dels vius i dels morts
El japonès Ryusuke Hamaguchi, qui ja havia estat present fa poc en competició amb ‘Asako I&II’ (2018), porta enguany ‘Drive my car’ amb un actor i dramaturg, Yusuke (Hidetoshi Nashijima), a qui encarreguen a Hiroshima un muntatge de l’obra de Chéjov, ‘Oncle Vania’, després de la mort de la seva dona. Allà ha de seleccionar els actors en audició i la fundació li assigna una xofer, Misaki (Tôko Miura), una jove callada i reservada que arrossega força ferides com el mateix Kafuku. Hamaguchi adopta una obra de l’escriptor japonès Haruki Murakami en què el teatre i vida són com vasos comunicants d’igual manera que els morts conviuen amb els vius de forma entrellaçada. El guió està ple d’arestes i matisos ben tramats, com que el fet que Yusuke selecciona pel muntatge teatral a l’amant de la seva dona morta. Una dona compartida per dos homes a qui explicava històries creades en el mateix moment de fer l’amor i durant els orgasmes.
Una pel·lícula de quasi tres hores, amb un pròleg de mitja hora, que en molts moments és un exercici declamat i retòric, sense cap guspira visual, que reposa únicament en el treball dels actors i el text de l’escriptor de ‘Tokyo Blues’. Hamaguchi abusa dels assaigs de l’obra de Chéjov i dilata en excés la trama, però la seva darrera hora resulta crucial i modèlica. Arriba la catarsi i els dimonis interiors es verbalitzen i aflora a la superfície que romania sota la superfície de les imatges. Veiem com el dramaturg i xofer arrosseguen la culpabilitat per la mort d’éssers estimats i com teatre i vida acaben fonant-se.
L’ARTIFICI DELIRANT S’APODERA DE CANES
Després de la concurrència de ‘Leto'(2018), el rus Kirill Serebrennikov torna a competició a Canes amb ‘La fiebre de Pterov’, adaptació d’una novel·la d’Alexei Salnikov, de to al·lucinat, surrealista i boig per intentar evocar l’estat fabril del seu protagonista malalt. L’artifici del trajecte delirant de ‘La fiebre de Petrov’ és elevat a l’enèsima potència fantàstica amb la colossal filigrana arquitectònica ‘The French Dispatch’, la darrera meravella visual i plàstica del nord-americà Wes Anderson.
Filigrana arquitectònica
Wes Anderson retorna a competir en Secció Oficial amb ‘The French Dispatch’ després d’inaugurar el festival de Canes l’any 2012 amb ‘Moonrise Kingdom’. Una coproducció britànica, alemanya i francesa dividida en grans blocs consagrats als periodistes de renom i les seves seccions d’un magazín d’una ciutat francesa imaginària. Compta amb un repartiment tant excels com extens en el qual figuren Tilda Swinton, Bill Murray, Benicio del Toro, Adrien Brody, Owen Wilson, Timothée Chalamet, Edward Norton, Willem Dafoe o Léa Seydoux.
L’última obra d’Anderson és visualment aclaparadora, artísticament superlativa. Una experiència hipnòtica que compta amb les conegudes marques estètiques com els tràvelings laterals travessant diferents habitacions. ‘The French Dispatch’ és una exuberant filigrana arquitectònica feta de vinyetes i caricatures en format de set pieces. El tramoista Anderson mou les peces i les figures d’una colossal casa de nines franceses imprimint el seu humor absurd i la seva habitual empremta musical. L’artifici traçat amb tiralínies més Tràvelings laterals travessant habitacions.
Trajecte al·lucinatori
‘La fiebre de Petrov’ de Kirill Serebrennikov és una experiència psicodèlica, que es mou entre la realitat i la imaginació. Un film protagonitzat per un personatge enfebrat que puja dalt d’un autobús atapeït i no para d’encavalcar situacions enfollides i kafkianes o revivint records d’infància. Un viatge febril tractat com un estat al·lucinatori o una divagació etílica. És com una fanfàrria delirant, un circ de visions distorsionades i records amuntegats.
Un film potser massa reiteratiu en alguns moments, però que desborda imaginació, inventiva i talent. Ambientat en l’era postsoviètica, Serebrennikov transmet la imatge d’un país atrapat en un desordre descomunal, un caos desfermat. I en el seu tram final, el film es trenca i arranca una altra història pretèrita, ara en blanc i negre, amb altres protagonistes, accentuant la sensació de relat dislocat, una trama dissociativa.
