Aquesta setmana s’ha presentat l’Estudi sobre l’exhibició cinematogràfica a la província de Barcelona i l’accés del públic a les pel·lícules de producció catalana i al cinema en català, encarregat per l’Acadèmia del cinema català i elaborat per Francesc Vilallonga, del qual en Joan Vall n’ha elaborat un article per aquest portal. En aquest, analitzarem alguns elements claus d’aquest extens estudi pel que fa a la producció i exhibició de cinema en català.

Les xifres més positives de l’estudi corresponen, sens dubte, a la recuperació de la taquilla de les sales de cinema,  després d’una dècada de descensos que va tocar sostre el 2013 i que situen Catalunya per sobre de la mitjana europea. Les negatives, fins i tot alarmants, corresponen a la quota de cinema en català a les sales, tant pel que fa al doblatge com –i això és especialment preocupant- a les produccions en versió original catalana. Sumant doblatge, subtitulat i versió original, les entrades de cinema en català van suposar poc més del 2% del total l’any passat i, en general, la quota del cinema en català de producció pròpia no arriba ni a l’1% anual.

Certament, no es pot desvincular la pèrdua de pes de la producció catalana sobre el conjunt estatal d’aquesta greu situació (hem passat d’un 48% de participació el 2010 a un 30% el 2018) però el problema rau especialment en el fet que els films en català ja no són ni la quarta part dels que tenen una o vàries productores catalanes al darrera, quan fa uns anys encara suposaven la tercera part i, tant o més greu encara, que les produccions en català compten amb uns pressupostos normalment molt per sota de la resta. Això ha comportat que en la mitjana del període d’aquest estudi, el percentatge d’ espectadors que van veure films en VO catalana sobre el total que van veure films de producció catalana se situés en el 9,5%. Ni un de cada 10!!

10 anys d’incompliments legals

I respecte el doblatge, l’estudi evidencia que l’acord que es va arribar per part del Departament de Cultura amb les grans associacions de distribució i exhibició cinematogràfica, ignorant el que deia la Llei del Cinema, no ha significat cap avenç significatiu en aquests anys.

I aquest no ha estat l’únic incompliment d’una llei aprovada el 2009. L’estudi de Francesc Vilallonga té una segona part, de gran interès, un cop analitzades les dades quantitatives. Es tracta d’una sèrie d’entrevistes en profunditat a diverses persones claus del sector, ara o fa uns anys (Riambau, Passola, Tarrazón. Masllorens…) sobre les quals l’autor n’extreu algunes conclusions que permeten esbrinar algunes diagnosis d’on som i per què. D’entre elles voldria destacar la realitzada a Eduard Voltas, qui va estar en primera línia en la redacció de la Llei de Cinema des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, amb en Joan Manuel Tresserras com a Conseller. Voltas n’assenyala diverses mesures estratègiques per a l’impuls de la producció pròpia i la seva exitosa exhibició a les sales, que estan previstes a la llei i que no han estat aplicades en tots aquests anys:  l’Acord Marc del Foment de la Indústria Cinematogràfica i Audiovisual (que implicaria l’ICEC; la CCMA, l’ICF i l’actual Departament d’Empresa i Coneixement);  la posada en marxa de la Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya; o l’adopció d’un programa de difusió de la cultura cinematogràfica i audiovisual a les escoles. Una educació en l’audiovisual que continua sense arribar als currículums escolars i que, com s’ha vindicat en moltes altres ocasions, no només és una matèria clau de l’educació del s. XXI, sinó que és una eina estratègica per fomentar l’interès dels nens i adolescents cap a les produccions nacionals, com bé han sabut fer els francesos o els nòrdics de fa anys, educant les seves noves generacions cap al consum cultural.

Uns greus incompliments d’una llei altament consensuada i que han estat motiu d’anàlisi en diverses ocasions, com a la jornada organitzada per la Federació d’Organitzacions per la llengua catalana, FOLC, fa cinc anys a la seu de l’IEC.

Que falten diners també? És evident i al mateix estudi la Presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola ho destaca: la duríssima reducció del finançament de la producció que prové de TV3 i el torpedinament (via Tribunal Constitucional) de la taxa –hauríem de dir millor impost- audiovisual a les operadores d’internet, que ha impedit l’arribada al sector d’uns 20 milions d’euros anuals.

Molts deures a fer per part de les Institucions catalanes: tant pel que fa a les eines normatives com financeres que, com alguns apuntem de fa temps, haurien de passar per repensar el mateix organisme públic de suport a l’audiovisual, l’ICEC, per anar a una entitat enfocada específicament en l’audiovisual, que treballi transversalment i orientada a donar respostes estratègiques al sector, seguint models exitosos ja existents dins i fora d’Europa.