Lleida es prepara per a retre homenatge a JORDI CADENA i FRANCESC BETRIU que enguany seran PREMIS JORDI DAUDER 2017. Al seu costat, també el programa de cinema de Radio 3, dirigit per Javier Tolentino ‘EL SÉPTIMO VICIO’, obtndrà el PREMI ÁNGEL FERNÁNDEZ-SANTOS.

Dins la setena edició del Premi Jordi Dauder a la Creativitat en el Cinema Català de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, organitzada per l’Ajuntament de Lleida i el Centre Llatinoamericà de Lleida, aquest any es guardona als cineastes Jordi Cadena i Francesc Betriu, que recolliran el premi durant la cerimònia d’inauguració del certamen el dijous 30 de març.

LA TRAJECTÒRIA DEL PREMI DAUDER
L’any 2011, la divuitena edició de la Mostra, inaugurava també la primera edició dels Premi Jordi Dauder a la Creativitat en el Cinema Català, un guardó que porta el nom del desaparegut actor que va ser fidel col·laborador des de les primeres edicions del certamen, arribant a ser adjunt a la direcció. Aquest Premi es va estrenar reconeixent l’actor Lluís Homar (2011), al director de cinema Agustí Villaronga (2012), a l’actor Pere Arquillué i al director Pere Portabella (2013), a l’actriu Emma Vilarasau i a la directora Mar Coll (2014) , a l’actriu Vicky Peña i a l’actor Àlex Brendemühl (2015) i, en la passada edició, a l’actriu Carme Elias i al cineasta Ventura Pons.

JORDI CADENA. DIRECTOR, GUIONISTA I PRODUCTOR
Jordi Cadena és un dels cineastes catalans contemporanis més importants, que ha atuat com a Director, guionista i productor de cinema català. Jordi Cadena, recirdem que va ser finalista dels premis Gaudí per ‘Elisa K’ (2010) (Premi Especial del Jurat Festival de San Sebastián, Premi del Públic Festival Avicine, Premi del Jurat del Festival de Nantes, Premi Sant Jordi a la millor actriu, 5 Nominacions Premis Gaudí i 1 Nominació Premis Goya, Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Ha participat en més de vint festivals internacionals) i per ‘La por’ (2013) (London Film Festival, Seminci de Valladolid, Muestra Cineuropa de Santiago de Compostela, Premi Gaudí al millor actor, Millor Pel·lícula del Jurat Jove i Premi Especial del Jurat del Festival de Nantes, Premi FIPRESCI del Festival de Uruguay, Millor Pel·lícula del FIC-CAT, Festival Internacional de Udine.).
Després d’estudiar Dret i Periodisme, va obtenir una beca de la Fundació Castellblanch gràcies a la qual va poder realitzar unes pràctiques en direcció a Varsòvia al costat de Krzystof Zanussi.
‘Alegria de la confusió’ va ser el seu primer documental, al qual va seguir un any més tard ‘Taller i obra de Vila Casas’. Aquest mateix any, 1975, va fundar al costat de Pepón Coromina la seva pròpia productora de curtmetratges, Onda Films, amb la que va produir i va dirigir diversos dels seus treballs de joventut com ‘Setmana de la sanitat’ o ‘El dia del llibre’.
1977 seria l’any en què Jordi Cadena donaria el pas al llargmetratge amb ‘La fosca història de la cosina Montse’, adaptant, per primer cop, una novel·la de Juan Marsé a la pantalla gran. Aquesta obra protagonitzada per Ovidi Montllor i Ana Belén va suscitar una gran polèmica a Catalunya, ja que es tractava d’una de les primeres cintes de ficció rodades en la transició. L’any 1980 va escriure i va codirigir al costat de Domènec Font, Octavi Martí i Ramón Sala un dels episodis del llargmetratge titulat ‘Objectiu: Sexe’. Així mateix, a l’any següent va estrenar el seu particular retrat dels baixos fons barcelonins a través dels ulls i aventures de dues dones.
‘La senyora’, (1987) va ser, però, la cinta que va col·locar el nom de Jordi Cadena al mapa de la indústria espanyola de cinema, traient a aquest cineasta de l’anonimat. Va ser el seu primer èxit comercial: estrenada a 22 països diferents, només a Espanya va recaptar més de 100 milions de pessetes.
‘Quan dormo que hi veig clar’, ‘Els papers d’Aspern’, ‘Nexe’ (el rodatge va resultar una odissea en ser embargada la productora a meitat de la filmació), ‘Els passos perduts’ (muntada a partir d’imatges de curtmetratges que va rodar a la fi dels seixanta), ‘Elisa K’ i ‘La por’ són altres dels seus treballs per a la gran pantalla.
Així mateix, aquest cineasta influït pel cinema de Godard i Antonioni, ha col·laborat amb diferents publicacions del medi com Fotogramas, Dirigido por… o, entre d’altres, Ajoblanco.
Pel que fa a la televisió, destaquen les seves col·laboracions amb sèries com ‘Cròniques de la veritat oculta’ o ‘Le retour d’Arsène Lupin’.
Actualment és professor de Guió a la Universitat Pompeu Fabra.

FRANCESC BETRIU
Francesc Betriu nascut a Organyà, Alt Urgell al 1940, és director de cinema i guionista. Va estudiar Ciències Polítiques i Econòmiques. Diplomat en Sociologia pel “Consejo Superior de Investigaciones Científicas”, va ser alumne de l’Escola Oficial de Cinematografia (EOC) ha treballat com a productor de cinema i televisió.
Va treballar com a corresponsal de la revista “Fotogramas” (Madrid,1963-67); va ser director de la “Revista Española de Sociología” (1964-65); va exercir com a membre del Grup Teatral Independent “Los Goliardos” (1965-67); i va ser director escènic de la companyia teatral Mesti (Sidi Ifni 1967-1968).
Es va iniciar en el medi cinematogràfic com ajudant de direcció a la pel·lícula “Antonio y Lola” (1965), de Manuel Revuelta. Un any més tard rodaria amb el seu company Pedro Costa Musté, el documental “Los Beatles en Madrid”, que la censura franquista va prohibir la seva exhibició.
El 1969 funda la productora In-Scram, que va produir 13 curtmetratges, amb 13 directors nous. “Gente de mesón” i “Bolero de amor” són els seus dos primers curtmetratges.
L’any 1972, debuta, com a director de llargmetratges, amb “Corazón Solitario”.
La majoria de les seves pel·lícules estan inspirades en obres literàries. En les seves adaptacions predomina el gust per la comèdia hispana, negra i esperpèntica. És el cas de “Corazón Solitario”. (1972) i “Furia española”(1975), amb guions co-escrits pel també cineasta José Luis García Sánchez; la comèdia “La viuda andaluza”’(1976) i “Los fieles sirvientes”(1980), premiada amb una Menció a la Pel·lícula Espanyola de Major Qualitat a la Mostra de Cinema Mediterrani.
Després de “Playas y piscinas” (1981) i “La plaça del diamant” (1982), va rodar una nova adaptació, “Réquiem por un campesino español” (1985), basada, en aquest cas, en la novel·la homònima de Ramón J. Sender (1901-1982). En aquest film va comptar amb Fernando Fernán Gómez, Terele Pávez i un jove Antonio Banderas.
“Vida privada” (1987) va ser una mini sèrie rodada per a televisió protagonitzada per Héctor Alterio. En el seu següent treball, “Sinatra” (1988), basat en la novel·la de Raúl Núñez, Francesc Betriu narra la vida d’un imitador del cantant nord-americà Frank Sinatra, interpretat per Alfredo Landa. En el repartiment també es troben la televisiva Ana Obregón i Maribel Verdú. Els seus següents llargmetratges van ser “Eurocop” (1988) i la sèrie produïda per TVE “Un día volveré” (1990), basada en la novel·la de Juan Marsé.
Betriu no va tornar a rodar fins a sis anys més tard la comèdia “La duquesa roja” (1996), una pel·lícula coproduïda per Andrés Vicente Gómez i protagonitzada per Rosa Maria Sardà. Altres actors del repartiment són Loles León, Javier Gurruchaga i María Isbert, entre d’altres.
“Una pareja perfecta” (1997), també produïda per Andrés Vicente Gómez i protagonitzada per Antonio Resines, és una adaptació de la novel·la “Diario de un jubilado”, de Miguel Delibes.
L’any 1999 el Festival de Cinema de Peñíscola (Castelló), va homenatjar al cineasta lleidatà exhibint la seva filmografia. El mateix Betriu va participar en la mostra intervenint en una taula rodona en la que també van participar Antonio Llorens i Alessandra Armitano, els autors del llibre “Francesc Betriu, profundas raíces”, sobre la vida del cineasta català.
Els seus dos últims treballs han estat el llargmetratge “El paraíso ya no es lo que era”‘(2000) i la pel·lícula per a televisió “La madre de mi marido” (2004), en el guió també va participar Susana Prieto.
Al llarg de la seva carrera ha participat als Festivals de Venecia, Locarno, San Sebastian, Mar del Plata, San Francisco, Valladolid, Houston, Los Ángeles, Praga, Nantes, Roma, Màlaga entre d’altres.
Dels seus Premis més destacats, direm que va rebre el Sant Jordi a la millor pel·lícula espanyola de l’any per “Corazón Solitario” Premi de la 1a Mostra del Cinema Mediterrani de València per “Los Fieles Sirvientes” Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya a la millor pel·lícula per “La Plaça del Diamant”
Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya al millor film i director per “Sinatra” Premi “Serie del Año” al Festival de Valladolid per “Un dia volveré”
Premi del Festival de Nantes al millor documental per “Monica del Raval”.
Premi Sant Jordi d’Honor 2014 per la seva obra.