Els èxits de “Pa Negre” als Gaudí, els que vindràn als Goya i a tots els festivals futurs conviden a una reflexió en el rerafons, en els camerinos de la cultura, més enllà dels focus encegadors i del “glamour” obligat…“Pa negre” triomfa perquè és una mostra de que la feina ben feta no té fronteres, una màxima extensible a totes les modalitats del treball escènic, artístic visual o audiovisual. Pel cinema català, en concret és bo haver trobat aquest llistó i ho será més no estar disposat a baixar el nivell aconseguit. Els ingredients de “Pa Negre” valdrà la pena que els “pensem” col·lectivament:  D’entrada l’excel·lent narració d’en Teixidó que demostra que la narrativa catalana té grans obres am,amagades si sabem “bucejar” entre textos i textos, com ha fet l’Isona Passola, la productora de Massa D’Or… El millor de la novela original, al nostre entendre, es que s’agraïeix  una historia de postguerra en que acabem amb el mite  pamfletari de  vencuts-bons i de vencedors-dolents. En aquest treball  el que trobem són personatges  que intenten sortir com poden d’una situació penosa i miserable que està per sobre de tots plegats, personatges contradictoris com els “mimbres” que trençen el cistell de la  vida de tots plegats…

A partir d’aquest material l’adaptació de Vilallonga és acurada, des del pla inicial de l’estavallada del cavall. Tots els plans fan avençar l’acció, no hi plans superflus, gratuïts –màxima important perquè funcioni una peça de rellotgeria com aquesta- També, la direcció d’actors és un art en el que Vilallonga ja despuntava arrel de “Tras el cristal”…La Mireia, la nena de la peli  ara aprèn dicció en castellà i serà bo que triomfi també al cinema espanyol perquè no s’ens puguin dir que els nostres nens només s’expressen en català i no entenen “el ‘idioma común”. La paradoxa és que amb les habilitats que atorga el multilinguisme a la fí ens expressem en castellà, igual o millor que ells mateixos..

Hi ha encara una darrera reflexió que ens convé fer a tots plegats: Per fí sembla que el cinema històric fet ací tingui aire d’autenticitat, de cosa creïble. El cinema català ha fet moltísimes produccions pretesament històriques on tot era decoració de carto-pedra, amb obrers que suposadament feien jornades inacabables a una fàbrica i que sortien amb roba neta, acabada de  planxar de Can Peris o batalles que més aviat semblaven jocs de nens al menjador de casa… Creiem que tots hem de prendre nota de “Pa Negre” si volem posar en audiovisual històries petites, locals, nostres i que a la vegada són universals i perfectament exportables perquè estan ben fetes i ens permeten identificar-nos amb elles des de qualsevol racó del planeta, com fa el gran cinema… O potser “The quiet man” no és una historia senzilla i local, que passa a un petit poble irlandés anomenat Inesfree?