Bon dia, tarda, o nit, nostàlgics i nostàlgiques!
Avui el temps s’atura un altra vegada per conversar sobre un relat que hem procrastinat fins als límits d’allò procrastinable. I per una raó molt especial: si Ludwig Wittgenstein deia que “d’allò que no se’n pot parlar, millor callar”, aquest capítol hauria de transcórrer en un absolut silenci. Perquè avui, nostàlgics, toca xerrar de l’inefable, de l’inexpressable, d’allò que no es pot expressar amb paraules.
L’inefable ha estat sempre una constant en l’imaginari cultural de Studio Ghibli, ja que, altre cop citant a Wittgenstein, “allò de què no es pot parlar és allò més important, en realitat”. Així que, alhora, parlarem concretament de les coses importants. I ho farem de la mà de la productora japonesa que ens ha enlluernat amb la seva mitologia creada per dos genis sense pal·liatius com són Hayao Miyazaki i Isao Takahata.
Avui tornem a entrar en la ment de l’autor de “Porco Rosso” i “El meu veí Totoro”, pel·lícules que ja hem tractat en programes anteriors, per reflexionar al voltant de la seva obra mestra indiscutible. Perquè cadascú tindrà les seves preferències, que si a l’Albert li mola “Porco Rosso”, que si a la Martina “Ponyo al penya-segat”, però la realitat és que hi ha un consens bastant sòlid en el qual l’anime d’avui és la millor obra de Hayao Miyazaki.
Comenceu a fer volar la imaginació perquè avui toca parlar de… El Viatge de Chihiro!
Un heroi mitològic o una lluna de Júpiter: això és Ganimedes. I això és també aquest pòdcast, un itinerari entre la realitat i la ficció a partir d’aquelles històries que vam veure de petits els mil·lennials: l’anime dels 80, 90 i 00 doblat en català. De la mà de l’Alex Pardo i l’Albert Compte, ànimes nostàlgiques, arriba un espai de conversa i reflexió a partir de sèries com Bola de Drac, Ranma ½, o Sakura: la Caçadora de Cartes. Una teràpia que apaivagarà la seva crisi de l’adultesa i, potser, també la teva.
