Entre silencis, pèrdues i somnis fràgils, una finestra oberta a la intimitat familiar.
Aquest any, dins del BCN Film Festival, he començat el meu recorregut amb Cuatro paredes, dirigida per Ibon Cormenzana, fundador d’Arcadia Motion Pictures i impulsor de la nova productora Mundo Cero Crea (amb la que signà el film). Després de produir obres destacades com Robot Dreams o As bestas, ara aposta per projectes més íntims i socials, continuant l’esperit iniciat amb Hate Songs d’Alejo Levis (primer film de Mundo Cero Crea, Cuatro paredes és el segon film d’aquesta productora).
Cuatro paredes relata la història de Sofía i la seva mare Juana, atrapades entre el dolor de la pèrdua i la precarietat. La pel·lícula es desenvolupa gairebé íntegrament en una única localització un pis gran que esdevé una presó emocional, una tria que recorda el treball de Celia Rico Clavellino a Viaje al cuarto de una madre.
Sofía Otero, que va debutar amb 20.000 especies de abejas, ofereix una interpretació natural i solvent, tot i que la direcció d’actors podria haver aprofundit més en els matisos emocionals. El muntatge, amb salts temporals curts, provoca certa desconnexió al principi, fent que costi empatitzar de seguida. Tanmateix, a mesura que el ritme s’estabilitza, l’emoció aflora amb més força.
Malgrat que la intenció de denunciar la pobresa infantil a Espanya hi és present, el relat es manté en una esfera molt domèstica, suggerint més que no pas explicitant. Això fa que l’impacte social sigui més subtil del que podria haver estat.
Cuatro paredes és una obra honesta, petita, amb bones intencions, que retrata amb delicadesa la vulnerabilitat familiar i la capacitat de resistència emocional, tot i que sense acabar de sacsejar l’espectador.
S’hauria de veure?
A veure no és la pel·lícula de l’any, però si té un missatge, per tant, pots arribar a empatitzar de fet la mateixa Otero va estar una bona estona emocionada (era la primera vegada que la veia).
