D’A 2025: Sorda, maternitat i resistència en llengua de signes

Una història petita que obre un forat en la pantalla gran.

Sorda, l’òpera prima d’Eva Libertad, parteix d’un relat aparentment senzill: una dona sorda a punt de ser mare en una societat construïda des del punt de vista oient. Però sota aquesta premissa hi trobem una obra carregada de sensibilitat, intel·ligentment narrada i amb una mirada absolutament necessària. Libertad no busca alliçonar ni colpejar amb el drama: simplement ens obre la porta a una realitat que massa sovint ha estat ignorada a la pantalla gran.

La interpretació de Miriam Garlo —germana de la directora— és extraordinària. Té una presència magnètica, una manera de comunicar que transcendeix la paraula. Al seu costat, Álvaro Cervantes aporta un contrapunt emocional delicat i matisat. La química entre tots dos és tan natural que et fa oblidar que estàs veient una pel·lícula. La seva relació evoluciona a mesura que la criança entra en joc, i això queda retratat amb una delicadesa que evita el melodrama i aposta per la veritat.

Visualment, el film aposta per una estètica íntima, de pla tancat, amb una càmera que s’acosta als cossos, als gestos, a les mirades. No és una pel·lícula pensada per lluir-se formalment, però precisament per això funciona tan bé: no hi ha artifici, només una veritat que va creixent escena rere escena. La seqüència del part és probablement una de les més colpidores i ben resoltes del cinema espanyol recent: per la seva sobrietat, pel seu realisme, i per com integra el silenci com a llenguatge propi.

També cal destacar el treball del so: no només per l’absència, sinó pel tractament dels silencis, pels moments en què el punt de vista auditiu canvia subtilment per posar-nos dins la pell de la protagonista. A això s’hi suma un esforç molt cuidat en accessibilitat: subtítols integrats, intèrprets, ús actiu de la llengua de signes… Però el més important és que tot això no se sent com una capa afegida, sinó com part orgànica de la narració.

És veritat que el film pot semblar lent en alguns moments, i que potser no busca l’espectacularitat visual, però això no treu gens ni mica el seu valor. El cinema inclusiu també ha de ser exigit, també ha de ser rigorós, i Sorda ho és. No pel que representa, sinó per com ho representa. La seva força no rau només en la temàtica, sinó en la manera com construeix els personatges, les escenes i l’emoció.

I ho fa amb tanta veritat que ja ha estat venuda a més de 30 països abans de la seva estrena a Espanya. Un èxit de recorregut internacional que diu molt de la força que té aquesta història.

S’hauria de veure?

És una de les imprescindibles de l’any del cinema espanyol, i encara té molt recorregut per fer. És recomanable anar-la a veure al cinema i gaudir d’un relat necessari, inclusiu i valent, que no busca victimitzar ningú, sinó compartir una realitat i generar empatia.