La nova pel·lícula del director coreà Hong Sangsoo, premiada al Festival de Berlín, ens torna a submergir en el seu univers minimalista. Una proposta que no agradarà a tothom, però que pot resultar especialment gratificant per a espectadors atents.
Amb La viatgera, Isabelle Huppert col·labora per tercera vegada amb el cineasta sud-coreà Hong Sangsoo. El film, que ha rebut el Gran Premi del Jurat al Festival de Berlín 2024, ens presenta una misteriosa dona francesa que ronda pels afores de Seül ensenyant francès amb un mètode tan lliure com poc ortodox. Passejos pel parc, ampolles de vi d’arròs i converses aparentment intranscendents componen un relat que, sense grans gestos, ens endinsa en la quotidianitat amb una sensibilitat molt particular.
Després d’haver vist altres obres recents del director com In Water i El nostre dia, puc afirmar que aquesta és, de les tres, la que més m’ha agradat. El ritme és més polit i la narrativa, tot i la seva simplicitat, té una estructura més consistent. Com és habitual en el cinema de Hong Sangsoo, la pel·lícula aposta per càmeres fixes, escenes llargues i un to gairebé teatral. Tanmateix, aquí hi ha un ús més moderat del diàleg i una estructura subtilment repetitiva que juga amb variacions de situacions.
🎬 Nova crònica al D’A 2025
Dies d’estiu i de pluja, una proposta honesta i col·lectiva signada pel Col·lectiu Espurnes, obre la secció *Un impulso colectivo* del festival amb complicitat, música i amistats que ressonen.
Els grans temes que travessen el film són la solitud i la llibertat. La protagonista és una figura erràtica, sense arrels clares, que es mou pel món sense objectius concrets. Aquest enfocament afavoreix la contemplació i convida l’espectador a interpretar, més que a entendre. Malgrat la fredor inicial, la pel·lícula conté alguns tocs d’humor inesperats que fan més accessible la proposta, sobretot per aquells que no acaben de connectar amb el minimalisme extrem del director.
La viatgera no és una pel·lícula per a tots els públics, ni per qui busqui trames complexes o emocions fortes. Però sí que pot ser una experiència gratificant per a espectadors oberts al cinema d’autor asiàtic, que valorin el gest mínim i la narrativa suggerida més que explícita.
S’hauria de veure?
Sí, si ets dels que gaudeix del cinema pausat, observacional i amb una mirada irònica sobre la rutina. Si no, millor buscar una altra destinació cinematogràfica.
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
