Cal llegir molt atentament, coneixent a l’autor, les seves vivències entorn als capítols que destacaria referent a la seva vinculació a la Filmoteca de Catalunya sota la seva direcció. En el meu cas -i per comentar una vivència personal- es va trobar amb una programació ja establerta com la meva a Barcelona, amb el primer certamen de Cinema LGTIB de l’Estat espanyol especialitzat en aquestes temàtiques, novetat que havia acollit Antoni Kirchner, director de Cinematografia i de la Filmoteca en aquell any 1995. I comento aquest fet perquè, “incansable”, com em defineix l’ Esteve en el llibre, el vam viure plegats i confirmo que no va suposar donar-li ni treball extra ni excessius mal de caps, com li ha passat al llarg dels anys viscuts amb el càrrec de director de la Filmoteca de Catalunya.

Les reflexions que proposa en aquest llibre representen un repàs extens i profund on s ́analitzen des de 57 apartats a quin més interessant. Des de Orson Welles en España a Algunos de los nuestros, passant per Terrorífico Sitges i La Guerra Civil y otras historias, i fins a Berlín, después del muro i Brindis con vino tinto (1990-2010). El pròleg de Leonardo Padura defineix molt bé aquest llibre que “constituye, además, uno de los más íntimos y entrañables acercamientos a la evolución del cine español, a sus obras, a sus creadores y sus tendencias”. Aquest llibre ha estat publicat en castellà i documentat amb un recull d ́imatges fotogràfiques que són testimoni d ́un munt d ́experiències viscudes al llarg de tota una vida dedicada al cinema, l’audiovisual, imatges rodades amb só o bé sense…

Cinèfils, gaudiu amb la lectura d’aquest inoblidable “La película de mi vida” memòries de l’Esteve Riambau, que per a mi es remonten a quan ens vàrem conèixer, l’any 1975 al llarg de la Semana de Cine en Color de Barcelona, un altre apartat que servirà a aquell lector més jove per a descobrir un fet que desconeix: que podíem veure films prohibits a l’Espanya franquista, al llarg de la setmana del Festival. Des d ́aquesta AV agraeixo la seva dedicatòria vers la meva persona, doncs ha estat incisiva i contundent:

“Pels molts anys de pel.lícules compartides”. Xavier-Daniel, AREAVISUAL.