Una inauguració reflexiva per a l’Americana Film Fest
Veure una pel·lícula en un festival sempre té alguna cosa especial, i encara més quan es tracta de la inauguració. Late Fame va obrir una nova edició de l’Americana Film Fest en una sala Mooby completament plena, amb prop de 1200 butaques ocupades per un públic que tenia ganes de començar el festival. L’ambient era el d’un primer dia: retrobaments, gent del sector i moltes converses abans i després de la projecció. Durant la presentació, un dels responsables del festival va deixar una frase curiosa: “No som la Berlinale”, recordant que, malgrat la dimensió més modesta, el cinema també és política i posicionament cultural.
Late Fame
Dirigida per Kent Jones i produïda per Martin Scorsese, Late Fame és una pel·lícula discreta però carregada d’idees. El film segueix Ed Saxberger, interpretat per Willem Dafoe, un poeta novaiorquès que va publicar un únic llibre de poemes en la seva joventut i que des de llavors ha viscut una vida completament anònima treballant a l’oficina de correus. Tot canvia quan un jove admirador (interpretat per Edmund Donovan) el localitza i l’introdueix en un petit cercle d’artistes i escriptors joves que el veneren com si fos un autor redescobert. A partir d’aquí, el film explora la relació entre generacions creatives i el pes que pot tenir el reconeixement tardà.
La pel·lícula té una estructura molt senzilla i aposta per un ritme pausat, gairebé literari, cosa que fa que en alguns moments sigui avorrida. La fotografia és funcional i elegant sense voler destacar massa, i la posada en escena acompanya aquesta sensació d’intimitat. No hi ha grans exhibicions formals ni imatges especialment espectaculars, però tot està ben mesurat i al servei de la història.
En el centre del film hi ha la interpretació de Dafoe, que sosté bona part del pes emocional del relat. El seu Ed Saxberger és un personatge fràgil, ambigu i alhora molt humà, algú que durant anys ha viscut sense esperar res del món i que de sobte es troba davant d’una forma de reconeixement que arriba massa tard. Al seu costat, Edmund Donovan té un paper clau com a catalitzador de la trama, representant aquesta generació jove que necessita descobrir referents per donar sentit al seu propi discurs artístic. També apareix Greta Lee, que aporta matisos a la història amb un personatge que entra i surt del relat, guanyant pes a mesura que avança la pel·lícula.
Més enllà de la història aparent, el film també juga amb una idea molt interessant sobre la influència i la construcció del prestigi cultural. El grup de joves escriptors idolatra Ed Saxberger com si fos una figura redescoberta de la literatura, però la pel·lícula introdueix una certa ironia en aquesta admiració. A poc a poc es percep que el reconeixement del poeta no neix tant d’una descoberta real de la seva obra com de la manera com el grup construeix el seu relat al voltant d’ell. Aquesta idea connecta amb una reflexió molt actual: com es creen les figures culturals i fins a quin punt la reputació depèn de la influència d’altres. En aquest sentit, la pel·lícula té un punt molt contemporani, perquè recorda la lògica de les xarxes socials, on el prestigi sovint es construeix dins d’un cercle abans que a partir de l’obra mateixa
El grup que envolta el protagonista també té un punt deliberadament pretensiós. Són joves culturalment sofisticats, molts d’ells provinents de contextos privilegiats, que busquen autenticitat en figures del passat mentre construeixen el seu propi relat. Aquesta tensió entre autenticitat i postureig és una de les idees més interessants de la pel·lícula.
El ritme pausat de Jones és probablement l’element més divisori del film. En alguns moments pot arribar a fer-se una mica avorrit, però al mateix temps també permet que la pel·lícula respiri i que l’espectador pugui pensar en tot el que està veient. És un tipus de cinema que no té pressa i que confia en la conversa i en les mirades més que en l’acció. Les últimes seqüències, sense entrar en detalls, són especialment significatives i deixen una sensació que reforça el missatge de la història.
S’hauria de veure?
Late Fame no és una pel·lícula espectacular ni especialment impactant, però sí que és una proposta elegant i reflexiva sobre el món de l’art, el pas del temps i la necessitat humana de ser reconegut. Potser no serà una de les grans pel·lícules de l’any, però funciona bé com a peça tranquil·la que convida a pensar.
Si busques una pel·lícula pausada, amb diàlegs i reflexions sobre la literatura, la fama i la relació entre generacions creatives, Late Fame és una proposta interessant. En canvi, si prefereixes un cinema més dinàmic o amb més intensitat narrativa, potser et quedarà curta. No és una obra que impacti. Una valoració de 3 sobre 5.
Aquest article forma part del seguiment que estem fent desde Areavisual.cat al festival Americana trobareu totes les cròniques al següent enllaç: https://areavisual.cat/tag/festival-americana/
