Carles Puig Mundó és director de cinema i fundador de Vancarl Productions, un projecte nascut el 2005 que entén el cinema com una eina de compromís i transformació personal. Nascut a Barcelona el 1983 i amb una discapacitat visual (nistagmus), la seva trajectòria està marcada per la persistència i la voluntat de construir una altra mirada cinematogràfica, tant en el fons com en la forma. Format a l’EMAV, la Universitat Pompeu Fabra i l’ESCAC, ha dirigit fins ara cinc curtmetratges que ell mateix escriu, produeix i edita, convertint l’acte de fer cinema en una manera de donar veu a realitats sovint invisibilitzades.
Fa quaranta-dos anys vaig néixer amb una discapacitat visual. El món es movia molt diferent per a mi. Des de petit, segurament les paraules que he escoltat més són “No pots”, a vegades directament a la cara o d’altres amb accions.
Però què significa aquesta frase? Durant anys m’ho he preguntat, a l’escola, a la universitat, quan he volgut entrar al món laboral. En cada etapa en podia fer una interpretació diferent. El que tenim amb el temps és l’experiència d’aquestes reflexions.
El que he vist en la societat, i en el que som com a persones, és que aquest “No pots” no és realment el que sembla. A nosaltres, que ens encanta el subtext, sabem que les paraules amaguen a vegades altres raons.
M’agradaria connectar-ho amb una altra frase: “És molt difícil”. Cert, i ho diré clar i senzill, la vida és molt difícil. Però llavors arriba el moment de fer la pregunta que realment ens ha de fer reflexionar. Qui som nosaltres?
Les persones amb discapacitat, la societat ens respon aquesta qüestió sense ni tan sols preguntar. Ens diu directament el que som.
I arribem a la voluntat. L’ésser humà és el que és ara per la voluntat.
Les persones amb discapacitat no és que no puguem ser, ni que sigui molt difícil que siguem. Sinó que realment no hi ha la voluntat. I aquí ve el punt clau. A l’educació, quan vas a formar-te per ser un professional, et diuen aquestes frases. No hi ha una adaptació ni una voluntat per educar-te de forma equitativa als teus companys.
Doncs si en l’educació és així, com és el món laboral? Quin món estem construint?
El cinema és un món difícil, molt cruel per a tothom, però som el reflex que observa el món. No és qüestió que de cop surtin professionals amb discapacitat de sota les pedres, sinó tenir la voluntat de canviar això, ser el reflex de la societat que realment volem. Tenir la voluntat d’un món inclusiu.
I acabo amb el més important de la paraula voluntat, nosaltres ho sabem. Contra vent i marea. La voluntat no entén de diners ni recursos, entén de determinació i de fer les coses. Així he fet els meus curtmetratges, on ningú veia possible que un afiliat a l’ONCE fos director de cinema, la meva voluntat i la de persones compromeses a canviar això ho han fet possible.
La voluntat és la millor de les nostres forces. Tinguem voluntat per un món inclusiu.
