Hijack 1971, un segrest aeri que et deixa sense aire, estrenada a la clausura del Korean Film Festival Barcelona (crítica)

“Un segrest que et deixa sense aire a Hijack 1971”

Vista com a pel·lícula de clausura del Korean Film Festival de Barcelona, Hijack 1971 de Kim Sung-han és d’aquelles obres que et deixen sense aire. Basada en fets reals, la cinta recrea el segrest d’un vol de Korean Air el desembre de 1971 i ens convida a viure’l des de dins de la cabina, atrapats amb la tripulació i els passatgers.

El guió de Kim Kyung-chan, conegut per Cart (2014) i 1987 When the Day Comes (2017), aquí aposta clarament per l’emoció per damunt de la reconstrucció històrica. No hi ha grans discursos ni girs artificials, sinó un degoteig constant de situacions que mantenen viva la tensió. L’espai reduït de l’avió es converteix en un microcosmos on passen petites històries en paral·lel, i això ajuda a donar aire a un relat que podria haver caigut en la repetició.

Les interpretacions són el motor de la pel·lícula. Ha Jung-woo, que molts recordaran de The Chaser o La doncella, es carrega a les espatlles el pes del capità Tae-in amb una solidesa impressionant. Yeo Jin-goo, en el paper del segrestador, li dóna la rèplica amb una intensitat que incomoda i atrapa. Els secundaris tripulació i passatgers, encara que no brillen tant, aporten matisos i ajuden a generar aquesta sensació de comunitat en perill.

En l’apartat tècnic, destaca sobretot la fotografia, capaç de transmetre una sensació constant de naturalisme. Els tons càlids i la proximitat dels primers plans fan que realment sembli que estiguem volant dins aquell avió. El disseny sonor i el muntatge reforcen aquesta immersió, mantenint el pols tens fins l’últim minut. Tot plegat construeix un thriller que, sense artificis de gran producció, aconsegueix més versemblança que altres propostes del gènere.

Si bé en algun moment pot recordar-nos el cinema de supervivència dels Andes —i menys, a La sociedad de la nieve de Bayona—, Hijack 1971 s’apropa més a un relat cru i realista, sense necessitat d’espectacle. A més, el film no oblida el context polític de la Corea dels anys 70, deixant entreveure la repressió i la tensió d’una època convulsa.

El resultat és una pel·lícula que et remou i et deixa amb un nus a l’estómac, barrejant frustració i esperança, i que demostra un cop més el vigor del cinema coreà per treballar la tensió dins d’espais tancats.

S’hauria de veure?

Pel seu pols narratiu, per la credibilitat de les interpretacions i per la capacitat de convertir una història real en una experiència cinematogràfica que et fa contenir la respiració fins als crèdits.