D’A 2025: 11 dies i una muntanya russa emocional.
El festival D’A 2025 ha estat una immersió completa en una selecció de pel·lícules D’A 2025 que ens han sacsejat, ens han emocionat i, de vegades, ens han deixat sense paraules. Ara que ha arribat el moment de tancar aquesta etapa, vull compartir amb vosaltres una guia personalíssima sobre les pel·lícules que no només he vist, sinó que m’han marcat d’una manera o altra. Des de les més impressionants fins a les que potser no quedaran en el meu record, però que també tenen el seu lloc. Si tens ganes de sumar novetats a les teves llistes de Letterboxd, FilmAffinity o IMDB, aquí tens el meu veredicte personal… i una petita sorpresa per acabar.
1— Holy Cow (La millor pel·lícula del D’A 2025)
S’endinsa en la intimitat d’una amistat adolescent amb una sensibilitat que recorda Close de Lukas Dhont, tant per l’ús de la càmera com per la delicadesa amb què s’apropa als cossos i silencis. Ha quedat segona al premi del Jurat Jove amb un 7,87 (la guanyadora, 7,90) i vuitena al premi del Públic amb un 8,48 (la guanyadora, 8,85). Però més enllà dels números, és una proposta d’una bellesa crua i honesta, que em queda molt endins.
2— Sorda (Puc afirmar que per mi és la millor pel·lícula espanyola del que portem d’any)
Una òpera prima delicada i colpidora sobre la maternitat i la sordesa. Eva Libertad debuta amb Sorda, una pel·lícula que defuig el dramatisme i aposta per una mirada íntima, construïda des del respecte i l’experiència pròpia. Amb una posada en escena subtil i una interpretació magnètica de Miriam Garlo, el film planteja com estimar des del dubte, des de la diferència i des del silenci. Una de les joies més sensibles del D’A 2025.
3— Love (El tríptic amb Os d’or)
Dag Johan Haugerud, ens presenta Love la segona part d’un tríptic que continua explorant les relacions humanes amb una mirada profunda i reflexiva. Després de Sex, Haugerud presenta una pel·lícula més dinàmica i accessible, amb una estructura narrativa àgil i una banda sonora que acompanya els moments clau de la història. Love aborda el significat de l’amor i les relacions a través de diàlegs detallats i una interpretació coral que inclou també representacions LGBTQ+. Tot i ser part d’una trilogia, Love es pot gaudir de manera independent, plantejant preguntes sobre les relacions i la intimitat en el món contemporani.
4— No soy yo – It’s Not Me (Cinema curt 41 min)
Leos Carax firma una peça breu, però colpidora, entre el collage i l’autoretrat, que condensa l’univers del director com poques vegades. És un film que et demana que t’hi endinsis amb els cinc sentits, amb un ús de l’arxiu magnètic i una presència molt viva del text en pantalla com a dispositiu narratiu. En menys d’una hora, Carax es despulla amb una barreja de fragilitat i enigma, en diàleg constant amb Holy Motors i altres obres seves. Potser no és una pel·lícula per a tothom, però si t’atrau el cinema que s’explora a si mateix i juga amb els límits del gènere, aquí hi trobaràs una proposta breu però plena d’idees, amb la força d’una confessió creativa.
5— La llegada del hijo (L’aigua és un element clau)
El film de Cecilia Atán i Valeria Pivato presenta una narrativa fragmentada i intensa sobre un jove que, després de sortir d’un centre de menors, es retroba amb una realitat familiar carregada de tensions. Amb una estructura de flashbacks que, tot i ser essencials per a la trama, poden resultar confusos per la manca de diferenciació visual entre passat i present, la pel·lícula destaca per la seva mirada contemplativa i una gran càrrega emocional. Les interpretacions són sòlides, i l’ambient de la pel·lícula es veu reforçat per una fotografia minimalista que potencia el sentiment d’alienació. Una obra que, tot i les seves complexitats, convida a una reflexió profunda sobre la culpa i la identitat personal.
6— La fúria (La pel·lícula inaugural del D’A 2025)
La pel·lícula obre el D’A 2025 amb una gran intensitat emocional. La història de la violació d’Àlex s’explica ràpidament, mantenint una tensió constant durant tot el film. El muntatge i la música són essencials per accentuar l’ambient de desconfort. L’actuació d’Àngela Cervantes és brillant, però els diàlegs d’Àlex Monner a vegades semblen forçats. La cinematografia, amb els tràvelings i primers plans, aconsegueix traslladar la sensació d’ofec. El desenllaç és senzill, però potser deixant un marge per una resolució més pausada.
7— Chime (Cinema Asiàtic seguint el seu estil)
Una proposta inquietant i precisa, on Kurosawa desplega tot el pols del cinema asiàtic amb una càmera fluida i elegant. Et deixa amb una sensació estranya a l’estómac, a mig camí entre el suspens i el fàstic.
8— Salomé (Guanyadora del D’A 2025, jurat format per: Javier Ambrossi, Javier Calvo i Paz Lázaro)
Guanyadora del D’A 2025, l’òpera prima del brasiler André Antônio esclata amb religió, desig i cinema en estat pur. Una fantasia queer carregada de simbologia i provocació, que ha conquerit el Premi Talents x ESCAC. Delirant, kitsch i captivadora, és una d’aquelles pel·lícules que incomoden i fascinen a parts iguals. Si t’agrada el cinema radical, irreverent i lliure, no te la pots perdre.
9— Il mio compleanno (Relats que traspassen fronteres)
L’òpera prima de Christian Filippi retrata amb sensibilitat la realitat dels joves tutelats a Itàlia. Rodada en 4:3 i amb una aposta pel rostre i el gest, destaca per la seva composició fotogràfica i el seu to reflexiu. Tot i un cert dèficit emocional en la narrativa, sobresurt pel tractament sonor i la voluntat d’evitar el pamflet, convidant a repensar el paper de la societat amb aquells joves que deixen de ser “menors”.
10— Septiembre dice (Sembla una pel·lícula de A24, però no ho és)
El debut com a directora d’Ariane Labed ens submergeix en un relat silenciós sobre el desig, la gelosia i les tensions entre dues germanes durant unes vacances a Irlanda. El film destaca per la seva estètica melancòlica, carregada de blaus i verds dessaturats, i una narrativa fragmentada que deixa una empremta emocional. La pel·lícula, pausada i amb un muntatge lent, pot frustrar a aquells que busquen ritmes més convencionals, però és una obra de risc formal que, al final, revela un mosaic de sentiments intricats.
11— Jone, batzuetan (Jone, a veces) (La festa com escapatòria i el programa òpera prima d’ESCAC darrer d’aquest film)
La relació entre una filla i un pare malalt, el contrast entre el soroll festiu i la introspecció emocional, i una mirada gairebé documental són els elements que defineixen aquest projecte que destaca en el D’A 2025. Amb una producció de l’ESCAC i basada en els diaris personals del pare de la directora, la pel·lícula explora les complexitats d’un relat familiar que s’allunya del dramatisme per posar en primer pla les tensions subtils de la vida quotidiana. Un treball fresc, amb una direcció que troba la bellesa en els moments més efímers.
👉 Ressenya completa aquí
12— Dies d’estiu i de pluja (La força de la col·lectivitat i una cançó)
Un grup d’amics comparteix uns dies en una casa de poble, explorant els vincles entre ells, entre moments de complicitat i tensions. Creada per un col·lectiu jove, la pel·lícula té una narrativa fluida i una música que marca l’emoció de l’obra. Una proposta sincera que connectarà especialment amb aquells que hagin viscut una amistat a tres bandes. Destaca la força de la col·lectivitat.
13— Molt lluny (Com es adaptares a un nou país?)
Amb Molt lluny, Gerard Oms debuta com a director amb una òpera prima que explora temes d’identitat, desarrelament i supervivència emocional. Ambientada el 2009, la pel·lícula, interpretada per Mario Casas, destaca pel seu to introspectiu i profund. Tot i alguns elements desfasats, el film ofereix una mirada sincera i una actuació destacada de Casas. Un debut que invita a la reflexió.
14— El año nuevo que nunca llegó (Amb premi del públic al D’A 2025)
Amb una ambientació d’època molt ben encertada i un final que colpeja, és una de les propostes més accessibles del festival, tot i mantenir el to dramàtic del cinema romanès. Ambientada als últims dies del règim de Ceaușescu, la pel·lícula retrata amb intensitat i un punt de tragicomèdia el caos i la incertesa d’una societat a punt de col·lapsar. Les vides de sis personatges es creuen enmig d’aquest context convuls, i el resultat és un relat coral que funciona molt bé. Va guanyar el Premi del Públic del D’A 2025.
15— Simfonies de ciutat (relats que resonen a la nostra societat interessants)
Un projecte del CCCB, amb el suport de Dones Visuals i la Diputació de Barcelona, presenta tres curtmetratges documentals que ofereixen una mirada femenina i jove de la ciutat. Dirigits per Hajar B. Boujtat, Kim Hernández i Clàudia Estrada Tarascó, els films exploren temes com el racisme quotidià, la migració i els vincles familiars. A través de veus espontànies i sinceres, es destaca la diversitat i complexitat de les realitats sovint invisibles en una ciutat com Barcelona. Un conjunt de narratives que ens convida a mirar més enllà del nostre cercle habitual.
16— Rumours (G7 i fumada amb polítics)
Amb un estil visual carregat de colors i una posada en escena desbordant, Rumours juga amb el surrealisme per plantejar reflexions incòmodes sobre el poder i la intel-ligència artificial. Tot i la seva aparença de comèdia absurda, amaga una confusió volguda i una resolució de conflicte que et deixa pensant.
17— La viatgera (El gran director Hong Sangsoo tornar al cinema)
La nova pel·lícula de Hong Sangsoo, protagonitzada per Isabelle Huppert, explora la solitud i la llibertat d’una dona francesa a Seül. Amb un estil minimalista, la narrativa és repetitiva, amb escenes llargues i un ritme pausat. Aquesta obra convida a la contemplació i es dirigeix als espectadors oberts al cinema d’autor, tot i que pot resultar difícil per aquells que busquen trames més complexes.
18— Simon de la montaña (és pot enganyar sobre això?)
Federico Luis signa una proposta provocadora i sorprenent que aborda la crisi identitària amb una mirada incòmoda. Toti que la seva lectura no és del tot clara, moments com el robatori de la furgoneta sacsegen l’espectador i consoliden la força d’un protagonista inquietant.
19— Cabo negro (Guanyadora del primer Premi Talents Verd del D’A 2025)
Amb una atmosfera lluminosa i plena de desig, Cabo Negro d’Abdellah Taia retrata unes vacances marcades per l’hedonisme, les absències i les reflexions íntimes. Guanyadora del primer Premi Talents Verd del D’A 2025, és una peça delicada sobre les relacions i l’afirmació identitària.
20— El diablo fuma (y guarda las cabezas de los cerillos quemados en la misma caja) (guanyadora del jurat jove al D’A 2025)
Una proposta atrevida i carregada d’imaginació, que difumina la frontera entre realitat i deliri. A través de la història de cinc germans que han de viure amb la seva àvia després de la desaparició dels pares, la pel·lícula explora la infància des d’un punt de vista fosc i inquietant. Tot i guanyar el primer Premi del Jurat Jove del D’A 2025 i el premi a millor òpera prima a la Berlinale, pot descol·locar per la seva aposta tan radical.
21— Têtes brûlées (El dol des d’un altre punt de vista)
La pel·lícula explora el dol d’una nena després de perdre el seu germà. Amb una càmera silenciosa i observacional, es centra en els petits gestos i silencis que marquen la pèrdua, sense dramatitzar ni explicar. La religió musulmana és un context subtil, però no el tema central. L’espai, tancat i lluminós, reforça la sensació de buidor i l’inconscient lent del dol. Una obra sincera que ofereix una mirada respectuosa i continguda sobre la pèrdua.
I així tanco la meva cobertura del D’A 2025 amb aquestes 21 pel·lícules que m’han marcat de diferents maneres. Si voleu veure tot el palmarès del D’A complet aquí teniu un enllaç a la seva web https://dafilmfestival.com/premis-i-jurat/ . Però com us he promès, hi ha una sorpresa més: el festival ens ha enviat una llista de reproducció amb les bandes sonores de les pel·lícules projectades.
Gràcies D’A per aquest regal! Amb aquestes melodies, podreu reviure una mica de l’essència d’aquest D’A tan especial la quinzena edició.
T’ha agradat aquesta guia del D’A 2025?
Si vols donar un cop de mà perquè pugui continuar creant contingut com aquest, comenta l’article, comparteix-lo amb qui creguis que li pot interessar i segueix-me a xarxes! Em trobes com @guillem.thorson.
Us deixo una foto de tot l’equip que ha fet possible el D’A 2025
Ens veiem al BCN Film Festival!
