Mario Casas, molt a prop en una història molt lluny.
Amb Molt lluny, Gerard Oms s’estrena com a director amb una òpera prima que planteja més preguntes que respostes. Amb un to introspectiu i contingut, la pel·lícula aborda temes d’identitat, desarrelament i supervivència emocional i material en un context post-crisi que, paradoxalment, sona ja llunyà.
Un guió escrit fa anys, però ambientat el 2009, l’efecte de distanciament temporal s’acaba notant: alguns elements tenen una certa aroma de naftalina. Tot i això, el relat és sòlid i sincer. El personatge interpretat per Mario Casas, troba el seu punt àlgid en un moment de descobriment sexual intens i molt ben treballat des del silenci i el gest. David Verdaguer, en canvi, apareix com a contrapunt més emocional, però amb un paper relativament secundari.
🎬 Nova crònica al D’A 2025
Sorda, òpera prima d’Eva Libertad, narra amb sensibilitat i veritat la maternitat d’una dona sorda en una societat pensada des del punt de vista oient. Una història íntima, inclusiva i colpidora, amb una Miriam Garlo magnètica i una seqüència de part que ja és història del cinema espanyol recent.
El ritme és equilibrat, amb una narració que avança sense pressa però amb una tensió latent. La fotografia acompanya amb discreció, sense moments memorables però al servei de la història. La música, amb un ús potser excessiu de violins en algunes escenes, aporta emotivitat però a vegades força massa el to.
Molt lluny no és la pel·lícula de l’any, però sí un debut digne que obre la porta a un cineasta que sembla tenir molt a dir. Una pel·lícula que genera debat, convida a la reflexió i que, malgrat mantenir una certa distància emocional, té moments que poden remoure.
Per què veure-la?
Per descobrir el debut d’un director que sap cap on vol mirar… encara que no arribi del tot.
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
