Mirades curtes, ferides llargues
Il mio compleanno és una d’aquelles pel·lícules petites en aparença però de gran profunditat, que s’endinsen en els marges del sistema i en la fragilitat de la identitat. Christian Filippi dirigeix amb molta sensibilitat un relat de ficció nascut d’una investigació real: nou anys immers en centres de menors italians. El resultat és una pel·lícula que defuig el pamflet i aposta per la mirada.
Rodada en format 4:3, Il mio compleanno sorprèn per la seva composició fotogràfica, que apropa la càmera al rostre, als gestos petits, a la intimitat del protagonista. La decisió formal no és només estètica, sinó que reforça el vincle entre espectador i personatge. Tanmateix, aquest vincle queda truncat per un cert dèficit narratiu: costa empatitzar plenament amb els protagonistes, no per falta de talent actoral (les interpretacions són sòlides i creïbles), sinó perquè el relat no construeix del tot aquest pont emocional.
🎬 Nova crònica del D’A 2025
Jone, batzuetan (Jone, a vegades), de Sara Fantova, és una òpera prima honesta i sensible sobre la família, la malaltia i el pas a l’edat adulta, ambientada durant la Semana Grande de Bilbao.
El film ens presenta un jove decidit a reconnectar amb la seva mare, en una societat que sovint no sap què fer amb els joves tutelats un cop deixen de ser menors. No entra en discursos polítics explícits, però planteja amb intel·ligència una sèrie de preguntes difícils: com acompanyem aquests joves? Quins recursos tenen els centres? I què en fem, com a societat, d’aquests joves quan deixen de ser “menors”?
La música juga un paper essencial, aportant respir i sentit en una història que podria caure en l’excés dramàtic. Hi ha moments —alguns plans sencers— on la música és el fil narratiu, la veu interior que no s’expressa amb paraules. En aquest sentit, recorda el tractament sonor de Dalva (2022) d’Emmanuelle Nicot, així com el to documental de Fora de joc, aquell 30 Minuts sobre el final de la tutela dels menors migrants.
Per què s’hauria de veure? Perquè ens parla d’un buit que sovint preferim no mirar. Perquè qüestiona el nostre paper com a societat. I perquè el seu ritme pausat, el seu llenguatge visual i la seva honestedat ens deixen amb preguntes que no es poden respondre fàcilment.
Il mio compleanno no és una pel·lícula fàcil ni busca ser-ho. És una proposta autoral, lenta però clara, que convida a la reflexió més que no pas a la catarsi. Una pel·lícula que ens interpel·la, especialment si ens interessa la institucionalització, la joventut marginada, i el paper de l’Estat en aquestes vides.
Però nosaltres, com a societat, què en fem d’aquests joves quan ja no són “menors”?
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
