La coneguda actriu Ariane Labed, que molts vam descobrir a Attenberg i que ha col·laborat sovint amb Yorgos Lanthimos, debuta com a directora amb Septiembre dice, una pel·lícula pausada, atmosfèrica i desconcertant, plena de detalls que ressonen després de veure-la. És una d’aquelles propostes que sintonitzen amb el cinema europeu més arriscat i que, tot i ser finançada parcialment per la BBC, respira la llibertat formal d’una òpera prima molt personal.
🎬 Nova crònica al D’A 2025
Jone, batzuetan (Jone, a vegades), de Sara Fantova, és una òpera prima honesta i sensible sobre la família, la malaltia i el pas a l’edat adulta, ambientada durant la Semana Grande de Bilbao.
La història gira entorn de dues germanes amb una relació tant íntima com incòmoda, i una mare que observa des de la distància emocional. Durant unes vacances en un poble costaner d’Irlanda, el despertar sexual d’una de les dues comença a trencar una dinàmica que ja era fràgil. No és una pel·lícula sobre l’assetjament escolar, com pot semblar a l’inici, sinó sobre la transformació íntima, les tensions no dites i el pas dolorós cap a la maduresa emocional. Una obra sobre els vincles, la gelosia, la traïció i, sobretot, sobre el silenci.
Visualment, destaca la fotografia fosca, carregada de blaus i verds desaturats, amb un ús de primers plans que en cap moment es fa gratuït. Aquesta estètica —ambiciosa, però continguda— la connecta fàcilment amb altres propostes de cinema art house com A Ghost Story, Longlegs o fins i tot el cinema festivaler d’A24. Hi ha, però, un to propi, un deix melancòlic i femení que allunya la pel·lícula del simple mimetisme.
El muntatge és lent, però no gratuït. Pot arribar a frustrar si no t’endinses en el ritme que proposa Labed, però tot agafa sentit quan la trama culmina i l’espectador entén que allò que s’ha mostrat de manera fragmentària era, en realitat, un mosaic emocional molt calculat. Al final, hi ha un gir —no argumental sinó emocional— que resignifica moltes escenes prèvies i que deixa una empremta duradora.
Resulta curiós veure com Elàstica Films ha apostat per aquest títol, més proper a l’univers d’Avalon pel seu risc formal i la seva essència art-house. És una decisió valenta que pot indicar un canvi de rumb en la línia editorial de la distribuïdora, fins ara més associada a cinema europeu de perfil accessible però no tan desafiant.
Septiembre dice no és una pel·lícula per a tothom. Però per aquells que gaudeixen del cinema lent, simbòlic i carregat de subtext, pot ser una petita joia. Labed demostra tenir una mirada clara i valenta, i aquest debut la situa com una cineasta a seguir molt de prop.
Segueix-me a les xarxes
Per no perdre’t cap crònica del D’A 2025 ni recomanacions de cinema.
