Dir. Gemma Blasco | Espanya, 2025 | Inauguració D’A
Quin relat, quina potència.
La fúria va inaugurar el D’A 2025 tornant a omplir la sala gran dels Aribau. Tot i començar amb 40 minuts de retard —una tònica massa habitual en inauguracions, però aquí potser ja excessiva—, el film de Gemma Blasco va compensar l’espera amb escreix.
El D’A Film Festival 2025 arrenca amb ‘La Fúria’
Descobreix com va ser la jornada inaugural del festival, marcada per l’estrena de ‘La Fúria’ i una programació plena de veus joves i mirades compromeses.
El film entra directe en matèria: en menys de tres minuts, el conflicte ja està servit. Alex, una jove actriu, és violada en una festa de Cap d’Any. No reconeix el seu agressor i, quan busca refugi emocional en el seu germà Adrián, aquest reacciona qüestionant-la i pressionant-la. A partir d’aquí, tot és tensió. Però no una tensió de thriller, sinó una tensió emocional, latent, dolorosa.
Vegeu el tràiler ací:
Blasco signa una pel·lícula amb llenguatge propi. Sense interludis ni escenes de transició gratuïtes: cada seqüència empeny la narrativa cap endavant. El muntatge té un ritme molt ben trobat i la música actua com un personatge més, acompanyant i, en alguns moments, trencant la tensió de forma molt encertada.
Àngela Cervantes brilla. La seva Alex està plena de veritat, especialment en el moment posterior a la violació, que colpeja fort i t’obliga a empatitzar des del silenci i la interpretació. Àlex Monner, com a Adrián, funciona a nivell de tensió, però els seus diàlegs, de vegades, semblen voler sonar massa joves i moderns, d’una manera una mica impostada.
Visualment, destaquen els travelings circulars i els primers plans, que reforcen l’ofec i la incomoditat emocional. També el títol inicial —integrat d’una manera senzilla però efectiva— ja marca l’aposta formal del film.
La història va creixent en intensitat, però el desenllaç opta per una resolució més senzilla del que el conflicte demanava. Aquesta decisió fa que el relat, tot i moure molt, es quedi a les portes d’una profunditat més contundent. Potser hi havia marge per explorar una sortida més pausada i dialogada.
S’hauria de veure?
Sí. La fúria és una pel·lícula que interpel·la, remou i et deixa pensant. Té moments per plorar i, curiosament, també per somriure. Tothom hauria de veure-la, encara que només sigui per mirar de cara una realitat que sovint preferim evitar.
Si vols seguir totes les cròniques, ressenyes i recomanacions del D’A 2025 (i molt més), em trobaràs a:
