El festival Americana de Barcelona va oferir ahir una d’aquelles sessions que funcionen tant com a projecció cinematogràfica i com a càpsula del temps. El documental Videoheaven del director Alex Ross Perry, una peça ambiciosa de gairebé tres hores dedicada a la història cultural del videoclub, es va projectar en un lloc que semblava fet a mida per a l’ocasió: el videoclub Videoinstan, un dels últims bastions d’aquest tipus d’espais que encara resisteixen a la ciutat. L’elecció del lloc no podia ser més pertinent. Envoltats de prestatgeries plenes de caràtules, cintes i DVD acumulats durant dècades, assistir a la projecció es convertia en alguna cosa més que veure un documental: era fer-ho dins un ecosistema que el mateix film reivindica. Abans que comencés la sessió, molts assistents es movien entre les prestatgeries com si visitessin un petit museu viu de la cultura audiovisual domèstica. Cada portada evocava una època en què descobrir pel·lícules implicava temps, curiositat i també una certa dosi d’atzar. Videoheaven proposa un recorregut ampli i minuciós per la història dels videoclubs, especialment als Estats Units, però amb ressons que resulten immediatament reconeixibles per a qualsevol que hagi crescut a l’era del VHS.
A través de fragments de pel·lícules, anuncis, material d’arxiu i reflexions sobre la representació del videoclub al cinema, el documental examina com aquests espais es van convertir en molt més que un simple negoci de lloguer. Durant els anys vuitanta i noranta, el videoclub va ser una institució cultural inesperada. Un lloc on convivien el blockbuster més recent amb el cinema de gènere més improbable, on les caràtules competien per cridar l’atenció des de les prestatgeries i on la figura del dependent —sovint un cinèfil apassionat— podia canviar per sempre el gust d’un espectador amb una simple recomanació. El documental també reflexiona sobre com el videoclub es va convertir en un escenari recurrent dins del mateix cinema. En nombroses pel·lícules, aquests espais apareixien com a punts de trobada, refugis per a personatges solitaris o temples informals de la cinefília. D’alguna manera, el videoclub funcionava com a microcosmos on es condensava tota una relació amb les imatges. Vista avui, aquesta cultura sembla pertànyer a un altre temps. L’arribada del streaming va transformar radicalment la manera com accedim al cinema, substituint l’exploració física entre prestatgeries per interfícies digitals guiades per algorismes.
En aquest context, Videoheaven no es limita a la nostàlgia: també convida a pensar quin tipus d’experiència cinematogràfica hem perdut pel camí. Precisament per això la projecció a Videoinstan tenia una mica de gest simbòlic. Mentre a la pantalla es parlava de l’auge i la caiguda dels videoclubs, al voltant del públic seguien presents milers de pel·lícules esperant ser descobertes de la manera més clàssica possible: mirant portades, llegint sinopsi i deixant-se portar per la curiositat. La sessió del festival Americana va acabar convertint-se així en més que l’exhibició d’un documental. També va ser una celebració d’una forma de cinefília basada en l’exploració, la trobada i la conversa. Durant unes hores, el temps va semblar suspendre’s entre les prestatgeries del videoclub, tot recordant que la història del cinema no només s’ha escrit a les sales, sinó també en aquests petits temples de barri on tantes pel·lícules van trobar els seus espectadors.
No us perdeu les sessions del festival Americana i aneu al cinema! Ben segur que descobrireu pel·lícules úniques que us tocaran el cor.